COMENTARI DE TEXT

Gent, teatre i una confessió

Benet i Jornet reflexiona en el llibre ‘Material d’enderrocs’ sobre l’obra teatral i revela intimitats dels seus escriptors amics

Al cap de poques setmanes d’haver aparegut el llibre de memòries de Josep Maria Castellet, també en Edicions 62 s’han editat les del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet. Tot i que Castellet s’adscriu a la generació dels 50 i Benet, catorze anys més jove, a la dels 60, s’hi observen bastants coincidències, no sols en la rememoració d’algun dels escriptors desapareguts (Espriu, Terenci), sinó sobretot en el to confidencial i intimista del tractament de l’evocació. El mètode d’escriptura és el mateix. Es tracta de furgar en els records i reconstruir els moments compartits que han sobreviscut a l’oblit, rellegint, si cal, cartes, agendes, fotografies o diaris de l’època. El text resultant és, doncs, un discurs elaborat que el memorialista salva per al lector entre els enderrocs que produeix la devastació del pas dels anys.

Material d’enderroc s’estructura en dues parts. La primera, titulada “Gent”, consta de cinc capítols. En el primer, Benet relata com va conéixer, en la seua joventut, tres escriptors sèniors: Villalonga, Rodoreda i Espriu, els quals evoca més superficialment. Els quatre capítols següents, en canvi, estan dedicats als que probablement han sigut els seus grans amics: Joaquim Molas, Terenci Moix, Montserrat Roig, Joan-Lluís Marfany i Joaquim Torres. El narrador no pot evitar anar pel mig de tots ells, amb els quals està unit per una amistat entendridora. L’admiració que sent per Molas, Marfany i Torres el fa sentir-se un autèntic idiota, i fins i tot no s’arriba a explicar per què l’han distingit fent-lo amic seu, ja que creu que mai no els podrà correspondre tanta generositat. Si en Molas (deu anys més gran) Benet reconeix un magisteri intel·lectual indiscutible, vers Marfany i Torres, professors universitaris i investigadors, sent també una gran admiració, trenada amb una amistat de pedra picada. Finalment, en els retrats de Montserrat Roig i Terenci, desapareguts fa anys, Benet ens permet conéixer escenes d’una intimitat impressionant, que emocionen i captiven el lector.

La segona part, titulada “Teatre”, inclou tres peces: una evocació, un assaig i una confessió. En la primera, Benet salva dels enderrocs els teatres de barri barcelonins de la postguerra, en rememorar les funcions que es feien al de la parròquia del Carme, on va actuar fins els canvis del començament dels seixanta.

En l’assaig següent analitza l’aparició i l’evolució a Barcelona del fet teatral al llarg dels darrers trenta anys, i hi explica que a partir de l’èxit d’El retaule del flautista al Capsa (1971), per contraposició amb l’anquilosada escena de Madrid dels setanta, aquest moviment teatral anomenat independent va oxigenar el teatre català fins que va assolir, durant els vuitanta, el gran canvi escènic que ha arribat fins a l’actualitat.

En la confessió final, Benet exposa com es veu ell com a autor d’obres de teatre, com construeix el text, com redacta els diàlegs, quins problemes constata quan escriu, com tracta de solucionar-los i quina evolució observa en el conjunt de la seua obra des de l’òptica de l’edat.

Però, gràcies al distanciament dels fets, Benet planteja una profunda i sincera confessió amb què recupera, com a realitat literària, no un àlbum de fotografies estàtiques en blanc i negre, sinó unes preses de la vida privada d’aquella Súper 8 familiar que també un dia es va convertir en material d’enderroc.

Palomero, Josep

El País. Quadern (València), Núm. 504 (18 Febrer 2010), p. 3 (Lletres)

L'alumnat de 2n de Batxillerat de l'IES Eduardo Merello, expressa la seua opinió respecte a les retallades en educació mitjançant un text argumentatiu.

Si voleu accedir-hi cliqueu en aquest enllaç i trobareu els enunciats que han tractat les retallades en educació per elaborar la seua estratègia discursiva.

TEXTOS ARGUMENTATIUS AL VOLTANT DE LES TRETALLADES

En aquesta ocasió us demane col·laboració: deixeu als comentaris enllaços on s'hi puga treure informació del nostre escriptor.
El comentari de text que heu de fer en aquestes vacances de Nadal, el teniu a la pàgina dels comentaris :)
Podeu trobar el text comentat a la pàgina de textos comentats

La plaça del Diamant. (PAU 2010)

Vull compartir amb les persones que visiten aquest blog un document. Es tracta d’un comentari de text que una alumna, Mónica Palomar de 2n BATCT, em va enviar i jo li l’he corregit. Al meu alumnat, li vindran bé les anotacions i correccions que hi he fet. Als meus col·legues que el lligen, els demane opinió.

Proves d'accés a la Universitat.

Convocatòria: juny 2010

Valencià: llengua i literatura

Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant. Biblioteca Hermes, 1962 [2003], p. 43-44.

Podeu també veure el meu comentari a la pàgina de textos comentats

Quan mire aquest vídeo se m’ompli el cor de tendresa i d’enyorança. Enric Valor ja estava molt vellet, faltaria als pocs dies i el seu estat es veu ja molt desmillorat. Fixeu-vos, però, en les seues paraules, plenes d’optimisme i sempre, sempre, amb un afecte molt especial als “treballadors de la llengua”. Doncs, ja ho sabeu: a treballar per la llengua, pel país i per la nostra cultura, que falta els en fa.



En aquest enllaç hi trobareu un resum d'un alumne del curs 2010-2011 respecte a l'ítem número 2: "Explica les característiques més importants de l'obra d'Enric Valor". A la pàgina de NARRATIVA, aniré publicant els resums d'aquest curs

EXAMEN DE SELECTIVITAT DE JUNY DE 2011

Per ajudar una miqueta els qui us esteu preparant els exàmens de recuperació de l’assignatura de Valencià o la selectivitat de setembre, us deixe comentat l’examen de juny, l'opció A, que era un fragment d' El cant de joventut, de Montserrat Roig, i l'opció B, un d'El diari blau de Carlota, de Gemma Lienas.

Des de la pàgina del Departament de Català hi trobareu el document de les proves i la solució. Ara bé, aneu en compte perquè n’hi ha d’errades, i greus, fins i tot ortogràfiques. De tota manera sempre podeu comparar i triar la que més us agrade. La meua opció no és com us hauria de quedar a vosaltres perquè està clar que us haureu d’expressar a la vostra manera. És igual que quan estudieu amb un llibre de text, vosaltres no en reproduïu exactament les paraules, sinó que ho feu amb les vostres, doncs això és el que jo us oferisc, un comentari de text resolt i redactat per mi perquè vosaltres us hi fixeu en els aspectes específics dels punts de l’anàlisi textual. Jo us recomane que elaboreu una plantilla en què prepareu les oracions introductòries per a cada pregunta la qual cosa us estalviarà temps i faltes d’ortografia perquè seran paraules apreses sense errors gramaticals.

SOLUCIÓ A LA PROVA DE SELECTIU 2011 DE VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA II

HOMENATGE A ENRIC VALOR

 

Senyor Valor, hui és el vostre aniversari, compliu cent anys, i em sent molt orgullosa de poder celebrar-ho amb vosté i amb totes les persones que visitaran aquesta pàgina. Des que començàrem a planificar aquest homenatge em vaig estar pensant què podia regalar-vos  i, honestament vaig pensar que el meu regal és, des de fa vint-i-tres anys, ensenyar als meus alumnes qui és vosté, la seua vida, la seua obra, el seu treball lingüístic, en definitiva els ensenye  a valorar la seua tasca i a estimar la nostra llengua i el nostre poble.

Aquest és un blog que dóna suport als meus alumnes de 2n de batxillerat en la seua comesa de realitzar un comentari de text, també és un material que m’agrada compartir amb el professorat que en pot fer ús per a les seues classes, així és que hui he preparat un comentari de text, un comentari com es fa a selectivitat i que de segur vindrà bé a qui estiga preparant els exàmens de setembre, o ja per al curs que prompte anem a començar.

           "A la Til·lera tot havia seguit igual, un any rere l’altre, després d’esdevenir-se la novetat del servei  militar de Basili, que va estar i tot a l’Àfrica: Vicent breguejant com sempre amb la dura terra, amb les solanades de la sega, amb la collita de la fruita, aidat per Basili, Basília i Vicenta, que ja festejava feia temps amb un llaurador del poble. La muller de Vicent, amb les seues esparses i saboroses traïcions... La vida rutlava, vulgar, peresosa, anodina, una mica sòrdida.

            L’únic que havia aconseguit elevar-se espiritualment és clar que era Àngel. Al tercer curs de carrera es va sentir amb prou forces per declarar el seu amor a Isabel Alberola i després comunicar-ho als seus pares, tot demanant-los perdó pel seu atreviment d’haver posat tant amunt el seu esguard, cosa que no tenia més excusa que el gran amor que sentia per la seua filla, feliçment correspost. Ell tenia en porta el servei militar, amb el fons procel·lós de la greu situació del Marroc. I això també el va inclinar a formalitzar la seua situació amb Isabel per por de perdre-la. No hi havia diferència de fortunes –don Frederic no tenia altra cosa que la casa on vivia (un pis confortable i luxós en la Rambla Méndez Núñez) i la carrera, i el béns de la seua muller tampoc no eren res d’extraordinari:  dos modestos pisos llogats a una moderada renda-.  Si de cas, queia la balança una mica a favor d’Àngel, que tindria aviat la carrera i seria pel temps propietari del mig mas que corresponia al seu pare i s’havia fet una masada important, tot dins, és clar, de termes modestos. A més, tant don Frederic com la seua muller eren autènticament lliberals i d’idees molt modernes en allò de les classes i les sangs, i sobretot vertaderament admiradors del gran talent i personalitat del jove, a qui auguraven un esdevenidor brillant. Així, doncs, van donar el seu consentiment a aquelles relacions que feien la felicitat d’Isabel i que s’establiren d’acord amb la rigidesa de costums que, tot i el seu liberalisme, imperaven també  per a aquest cas en aquella casa, donat el context social inevitable.

             [...]

            L’admiració dels seus parents i conveïns d’Alcoleja, a l’assabentar-se d’aquelles relacions formals d’Àngel, pujà de punt així com el respecte que el jove mereixia en el seu poble. Qui més n’estava orgullós i se n’omplia la boca era Cristòfol l’estanquer, que ho contava a tots els qui volien oir-lo."

                                               Enric Valor,La idea de l’emigrant. Ed. Gregal, 1982

El model d'examen i la possible solució es troba si punxeu la foto d'Enric Valor ¿davant una til·lera?

 

       Per acabar, senyor Valor, vull que veja un testimoni de la meua neboda Aitana. Quan jo li vaig contar que estava preparant un treball per al meu blog sobre vosté, ella començà a xerrotejar tot el que en sabia. No m’ho vaig pensar, sa mare l’ha gravada i ací queda un exemple de la vitalitat i la presència de la seua gran, estimable i magnífica persona, senyor Valor, hui, 22 d’agost de 2011 vosté és viu entre tots nosaltres i, pels segles dels segles....