COMENTARI DE TEXT

Gent, teatre i una confessió

Benet i Jornet reflexiona en el llibre ‘Material d’enderrocs’ sobre l’obra teatral i revela intimitats dels seus escriptors amics

Al cap de poques setmanes d’haver aparegut el llibre de memòries de Josep Maria Castellet, també en Edicions 62 s’han editat les del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet. Tot i que Castellet s’adscriu a la generació dels 50 i Benet, catorze anys més jove, a la dels 60, s’hi observen bastants coincidències, no sols en la rememoració d’algun dels escriptors desapareguts (Espriu, Terenci), sinó sobretot en el to confidencial i intimista del tractament de l’evocació. El mètode d’escriptura és el mateix. Es tracta de furgar en els records i reconstruir els moments compartits que han sobreviscut a l’oblit, rellegint, si cal, cartes, agendes, fotografies o diaris de l’època. El text resultant és, doncs, un discurs elaborat que el memorialista salva per al lector entre els enderrocs que produeix la devastació del pas dels anys.

Material d’enderroc s’estructura en dues parts. La primera, titulada “Gent”, consta de cinc capítols. En el primer, Benet relata com va conéixer, en la seua joventut, tres escriptors sèniors: Villalonga, Rodoreda i Espriu, els quals evoca més superficialment. Els quatre capítols següents, en canvi, estan dedicats als que probablement han sigut els seus grans amics: Joaquim Molas, Terenci Moix, Montserrat Roig, Joan-Lluís Marfany i Joaquim Torres. El narrador no pot evitar anar pel mig de tots ells, amb els quals està unit per una amistat entendridora. L’admiració que sent per Molas, Marfany i Torres el fa sentir-se un autèntic idiota, i fins i tot no s’arriba a explicar per què l’han distingit fent-lo amic seu, ja que creu que mai no els podrà correspondre tanta generositat. Si en Molas (deu anys més gran) Benet reconeix un magisteri intel·lectual indiscutible, vers Marfany i Torres, professors universitaris i investigadors, sent també una gran admiració, trenada amb una amistat de pedra picada. Finalment, en els retrats de Montserrat Roig i Terenci, desapareguts fa anys, Benet ens permet conéixer escenes d’una intimitat impressionant, que emocionen i captiven el lector.

La segona part, titulada “Teatre”, inclou tres peces: una evocació, un assaig i una confessió. En la primera, Benet salva dels enderrocs els teatres de barri barcelonins de la postguerra, en rememorar les funcions que es feien al de la parròquia del Carme, on va actuar fins els canvis del començament dels seixanta.

En l’assaig següent analitza l’aparició i l’evolució a Barcelona del fet teatral al llarg dels darrers trenta anys, i hi explica que a partir de l’èxit d’El retaule del flautista al Capsa (1971), per contraposició amb l’anquilosada escena de Madrid dels setanta, aquest moviment teatral anomenat independent va oxigenar el teatre català fins que va assolir, durant els vuitanta, el gran canvi escènic que ha arribat fins a l’actualitat.

En la confessió final, Benet exposa com es veu ell com a autor d’obres de teatre, com construeix el text, com redacta els diàlegs, quins problemes constata quan escriu, com tracta de solucionar-los i quina evolució observa en el conjunt de la seua obra des de l’òptica de l’edat.

Però, gràcies al distanciament dels fets, Benet planteja una profunda i sincera confessió amb què recupera, com a realitat literària, no un àlbum de fotografies estàtiques en blanc i negre, sinó unes preses de la vida privada d’aquella Súper 8 familiar que també un dia es va convertir en material d’enderroc.

Palomero, Josep

El País. Quadern (València), Núm. 504 (18 Febrer 2010), p. 3 (Lletres)