DIADA ESTELLÉS

(Entrada publicada el 4 de setembre de 2011)

Hui, 4 de setembre es commemora el naixement del nostre poeta, del poeta del nostre poble, poeta i poble, versos i identitat, home i compromís, cultura i dignitat...

Estimats alumnes, Vicent Andrés Estellés és un home que feia versos, però no uns versos qualsevol, els seus versos assaborien les delícies més senzilles, embolcallaven els sentiments  primers, i creava un món poètic que conquistava els més prosaics, i no ho feia anònimament, d’amagat, ho feia “assumint” que era una veu, la del seu poble, i ho feia malgrat el poc prestigi social, malgrat la reclusió cultural a què s’hi encomanava.

Vosaltres viviu, gràcies a Déu, un moment històric de calma, de llibertats i de respecte però, estimats joves, les coses van ser molt difícils en aquest país després d’un litigi entre germans, després d’haver tragat odi, venjances, mort, fam, vexació, deshumanització. Després calia viure, conviure, tots junts, els qui hi quedaren, els qui hi aguantaren, els qui feren, ara sí, un “alçament” de la dignitat d’un poble, de la seua llengua, del seu passat, de la seua gent...  Poc a poc, pas a pas, amb saviesa, amb la força dels qui es creuen amb la veritat, perquè no és la seua únicament, sinó la de tot un poble, la veritat del seu poble. I any rere any... dècades, homes i dones valents i esperonats, van anar construint la llibertat i el prestigi de què disposeu ara. I Vicent Andrés Estellés fou un d’ells. Estellés es comprometé, es formà, es capbussà en els seus clàssics, s’endinsà en les històries més populars, i reeixí com un gran poeta, un poeta que feia poesia en majúscules però no era privada, no era exclusiva, era de tots els valencians, de tos els qui sentien les seues arrels, les arrels que són compartides per tothom, les arrels que et són pròpies i són de tot un poble.

Quan vaig llegir aquest poema en un quadre amb lletres negres i un fons amb les quatre barres, em vaig amarar a aquell poeta, em va mullar el seu líquid, em penetrà, i des d’aleshores, si pense en identitat, si pense en dignitat, si pense en valencià, sent el xiuxiueig dels primers versos. Ja res no ha sigut igual.

Després, i amb una miqueta més edat vaig fer una altra troballa “Els amants”, estava en COU, igual que vosaltres, i vaig tindre la grandíssima sort d’escoltar-lo en directe recitat pel meu admirat Ovidi Montllor. Gaudiu-ne...





En les entrades següents trobareu les publicacions que vaig fer el curs passat.
Que tingueu un bon dia estellesià.