Un any més s'ha acabat el curs i, arribat el final, esclaten les emocions. Pel que fa a l’assignatura de valencià, també he repetit com cada any la satisfacció de posar unes notes consensuades amb l’alumnat, en què tot el món està d’acord i la gran majoria satisfet. El meu mètode és fer-vos treballar moltíssim al llarg del curs, igual que ho faig jo, donant-vos moltes oportunitats per millorar la nota i obtenir bons resultats i, d’aquesta manera, la quantitat d’aprovats és molt alta. No regale res, és el vostre treball i esforç,  jo, únicament em limite a no tancar-vos la porta. N’hi ha qui ha pogut aprovar l’assignatura en l’últim moment, això sí, perquè ha fet el treball de la 3ª avaluació, ha llegit llibres per millorar la nota, o simplement ha aprovat un examen que valia un 80 per cent. En fi que solament suspén qui ho ha decidit així, pel motiu que siga, però no he estat jo qui l’he suspés. Des de principi de curs quan us queixeu que el valencià és complicat d’aprovar perquè no domineu el comentari, jo sempre us dic que aprovar valencià és molt fàcil, s’han d’aprovar la resta d’assignatures, i ja us quedarà avaluat positivament. I, sorprenentment és en l’assignatura que més deures, llibres de lectura, treballs i exàmens féu, ningú no s’ho deixa, al revés mostreu molt d’interés i per això em féu tan fàcil aprovar-vos, no tinc més que desplegar el meu full de notes i veure quant s’ha treballat. N’hi ha qui vol un 10 i d’acord amb això rendeix, i n’hi ha qui només aspira a un 5 i, fins i tot li costa, però sap que ho pot aconseguir. En fi que, malgrat la gran quantitat de treball, per a vosaltres i per a mi, arriba l’hora d’arreplegar els fruits i, de moment ha estat una bona collita, ara a pel selectiu.



       Respecte a la tutoria, ha estat molt complicada. Hem tingut de tot. No vull fer un recompte perquè n’hi ha coses molt personals que solament deu saber la persona implicada i la tutora. I, no cal dir el final, és la primera vegada que acabe l’avaluació plorant d’impotència, però això tampoc vull fer-ho públic, solament vull reconéixer el paper de la meua estimada companya Maribel que, com a cap d’estudis, ha fet una feina impagable recolzant-me en tot moment i després ajudant-vos en tot el que ha pogut.


        En fi, sé que, com cada any, us anireu oblidant un poquet d’aquest curs perquè les experiències que us queden per viure són molt importants i transcendentals en la vostra vida, però sí que quedarà un record dolç i tendre d’aquest segon de batxillerat.

QUE VIVIU EN FELICITAT.


No trieu el conflite sinó la pau, la por sinó l’amor

De gala 2011

COMENTARI DE TEXT SOLUCIONAT. Contra la música. Sagitari. Joan Fuster

 Si entreu a l'enllaç trobareu el comentari "Contra la música" de Sagitari, de Joan Fuster, resolt.


                       CONTRA LA MÚSICA

¿No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci? Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant. Mai, la gent –les multituds- no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Les classes altes, potser una mica més, però tampoc no gaire. Inventaren el gramòfon i els seus discos primitius, i això ja fou una mena de “democratització”. Amb els transistors i els altres trucs més o menys electrònics, la música ha esdevingut l’aliment sistemàtic de l’orella humana. En els bancs, en les botigues, en els cementeris civilitzats, en els bars, en els trens, a tot arreu, la música us acompanya, Pel carrer, veieu individus que caminen amb els auriculars posats, i els conductors de cotxes engeguen, amb el vehicle, la seua ràdio-cassette. I no cal ni parlar dels locals especialitzats: les discoteques, per exemple. Ara no importa quina música siga: Bach o els Rolling, Mantovani o Peret, una “cobla” o un “corrido” de Placido Domingo. Cadascú, probablement, s’ajusta a les seues preferències, i que Déu Nostre Senyor ens faça a tots sants. El cas és que, vulguem-ho o no, naveguem permanentment enmig d’un “discurs sonor” qualsevol. Com que és molt fàcil de fer-ho, podríem atribuir-ne la culpa a les “multinacionals” del ram. I no ens equivocaríem...¿Un retorn al silenci? Serà difícil. En les àrees urbanes, el silenci no existeix. I, de més a més, ¿per a què el silenci? Hem abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...

Sagitari (1984)

Ací teniu un possible comentari de text de "Nota sobre la llibertat" de Sagitari  de Fuster











NOTA SOBRE LA LLIBERTAT

No feu cas de les lleis. Bé: feu-ne cas, per evitar mals majors. Però tingueu present que les lleis, sota qualsevol règim, sempre han estat dictades per “prohibir”. I si en trobeu alguna que sembla facilitar les “llibertats”, fixeu-vos-hi, perquè només ho sembla. Les “declaracions” són una cosa: són declaracions de “principis”. I parlen de “drets”: els de l’home i del ciutadà, per exemple. Us auguren i prometen tants “drets”, que, si fos de veres, això seria la glòria celestial. Però no: hi ha les lleis. Fins i tot -com en la vigent Constitució espanyola- parlen de “llibertats”, però de seguida hi trobareu una clàusula precautòria en la qual ja us adverteixen que aquestes “llibertats” seran “regulades” després, d’una o d’altra manera. Amb la “regulació” corresponent advertireu de seguida que tot són “prohibicions” que la gent que té el poder aplicarà com li plaurà. Convé no oblidar-ho. En la mesura que vivim –si hi vivim- en “llibertat”, només és la mesura de “llibertat”, tan estimada, és una fal•làcia. Tot s’ha de dir: kantianament, les llibertats no poden ser llibertats si no són respectuoses amb les altres “llibertats”. D’acord. Però entre això i les lleis habituals hi ha una distància abismal. Cada llei que - cada dia- emana del poder, retalla una llibertat. Rarament la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns: la de les “classes subalternes”. I que s’autoenganye qui vulga enganyar-se. I per això les lleis sempre han fet por. I per això, en el Codi Civil espanyol, hi ha una ratlla definitiva que diu: “la ignorància de la ley no excusa de su cumplimiento”... ¡Apa, a “cumplir la ley”! La llibertat, podem “llegir-la” en un poema de Paul Éluard...

Joan Fuster, Sagitari. 1985

COMENTARI DE TEXT



 Us deixe un comentari fet el curs 2008/09. Encara que el comentari és més complet podeu veure allò que us interesse per al vostre comentari actual.
"Observació d'un voyeur". de Notes d'un desficios de Joan Fuster

La 'literatura d'idees' perd Josep Iborra

                                                  Josep Iborra, 2007 (Jesús Ciscar, El País)




Josep Iborra s'ha mort als vuitanta-dos anys. Nascut a Benissa (Marina Alta) el 1929, va centrar la producció literària en l'assaig i en la crítica literària. Considerat un dels especialistes en l'obra i la personalitat de Joan Fuster, el 1982 va escriure l'assaig 'Fuster portàtil' (3i4, Premi d'Assaig Joan Fuster), que fou el primer estudi de conjunt de l'escriptor de Sueca. Com a crític, va fer un seguiment atent de la literatura contemporània i va treballar per la renovació cultural valenciana.
Llicenciat en dret i en filosofia i lletres per la Universitat de València, va obtenir el títol de doctor en filologia romànica per la mateixa universitat amb la tesi 'Humanisme i nacionalisme en Joan Fuster'. De ben jove va publicar a la revista Pont Blau, editada per catalans exiliats a Mèxic, una sèrie de relats que més tard formaren el volum 'Pàraboles i prou' (1955), l'únic de creació literària.

Durant la transició democràtica, Iborra va assumir la direcció de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València i, quan aquest es va dissoldre, va entrar al Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València, en condició de secretari fins a la seva jubilació.

La crítica literària, publicada a Serra d'Or, L'Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters, Revista de Catalunya, etc., s'ha recopilat en dos llibres: 'Confluències' i 'La trinxera literària', tots dos publicats l'any 1995. Entre els articles publicats aquells anys es destaquen 'La poesia política valenciana (1930-1939)' (1974) i 'La novel·la al País Valencià" (1977).

Les seves darreres obres foren dietaris: 'Inflexions' (Editorial Bromera, Premi Ciutat d'Alzira 2004; Premi de la Mancomunitat de la Ribera Alta, 2004; Premi de l'Institut Interuniversitari de València, 2005; i el Premi de la Crítica de l'AELC del País Valencià, 2005) i 'Breviari d'un bizantí' (Arola, Premi Rovira i Virgili, 2006).

Sobre 'Breviari d'un bizantí' Josep Iborra va declarar al Punt que l’obra reunia textos independents, amb reflexions sobre àrees diverses: cultura, política, ètica, religió, ciència… 'Són preses de posició sobre alguns aspectes a través de textos curts que tenen formes diverses: fragmentaris, narratius, parabòlics…', són 'exercicis de pensament'. És així que elucubra sobre la diferència entre l’aforisme clàssic tradicional i l’aforisme modern a partir de textos de Charles Baudelaire; o sobre 'el tòpic que tot ja s'ha dit', a base d'analitzar personatges de 'Fuente Ovejuna' de Lope de Vega amb els del 'Decameró'.

TEXT ARGUMENTATIU

Aprofitant el tema del tancament dels repetidors de la TV3, vaig proposar una exercici pràctic a classe: elaborar un text argumentatiu defensant la tesi de cadascú, amb els arguments necessaris i amb l’estructura que es decidís construir per donar-li coherència.


Aquest exercici era una excusa per practicar la composició del text argumentatiu a què esteu tan acostumats però que també n’heu de realitzar vosaltres.

El resultat ha esta del tot satisfactori, tots i totes us heu posat a redactar i a aplicar els coneixements que heu anat adquirint al llarg del curs i la conseqüència és que ho heu fet molt bé.

Els seleccionats de cada classe, per votació popular i que després me’ls han enviat al correu, són aquestos que teniu publicats al blog a continuació. També es valorarà si deixeu un comentari als textos dels vostres companys.

Sergio Manzano
La llibertat d’expressió e i informació fou i és un dels pilars de la democràcia. El passat 18 de Febrer es va fer públic l’apagada que posava fi a més de vint anys d’emissió dels canals catalans al poble valencià, dels quals destaquem TV3, per les desmesurades sancions del govern de la Comunitat Valenciana a l’entitat responsable, la ACPV.