Hui fa vint-i-cinc anys que la paraula del gran escriptor català Salvador Espriu es projectà a la universalitat del record, al bagatge de la cultura, a la dimensió de la creació literària... i nià als cors dels qui estimem la nostra llengua, vinga d’on vinga la veu. En aquest dia de memòria i honorança, em sume a la“Mobilització bloguista per Salvador Espriu”amb unes imatges que, de segur, us faran gaudir al veure el nostre benvolgut Espriu i fruir amb la música del nostre estimat Raimon.
Hui, 4 de setembre es commemora el naixement del nostre poeta, del poeta del nostre poble, poeta i poble, versos i identitat, home i compromís, cultura i dignitat...
Estimats alumnes, Vicent Andrés Estellés és un home que feia versos, però no uns versos qualsevol, els seus versos assaborien les delícies més senzilles, embolcallaven els sentiments primers, i creava un món poètic que conquistava els més prosaics, i no ho feia anònimament, d’amagat, ho feia “assumint” que era una veu, la del seu poble, i ho feia malgrat el poc prestigi social, malgrat la reclusió cultural a què s’hi encomanava.
Vosaltres viviu, gràcies a Déu, un moment històric de calma, de llibertats i de respecte però, estimats joves, les coses van ser molt difícils en aquest país després d’un litigi entre germans, després d’haver tragat odi, venjances, mort, fam, vexació, deshumanització. Després calia viure, conviure, tots junts, els qui hi quedaren, els qui hi aguantaren, els qui feren, ara sí, un “alçament” de la dignitat d’un poble, de la seua llengua, del seu passat, de la seua gent... Poc a poc, pas a pas, amb saviesa, amb la força dels qui es creuen amb la veritat, perquè no és la seua únicament, sinó la de tot un poble, la veritat del seu poble. I any rere any... dècades, homes i dones valents i esperonats, van anar construint la llibertat i el prestigi de què disposeu ara. I Vicent Andrés Estellés fou un d’ells. Estellés es comprometé, es formà, es capbussà en els seus clàssics, s’endinsà en les històries més populars, i reeixí com un gran poeta, un poeta que feia poesia en majúscules però no era privada, no era exclusiva, era de tots els valencians, de tos els qui sentien les seues arrels, les arrels que són compartides per tothom, les arrels que et són pròpies i són de tot un poble.
Quan vaig llegir aquest poema en un quadre amb lletres negres i un fons amb les quatre barres, em vaig amarar a aquell poeta, em va mullar el seu líquid, em penetrà, i des d’aleshores, si pense en identitat, si pense en dignitat, si pense en valencià, sent el xiuxiueig dels primers versos. Ja res no ha sigut igual.
Després, i amb una miqueta més edat vaig fer una altra troballa “Els amants”, estava en COU, igual que vosaltres, i vaig tindre la grandíssima sort d’escoltar-lo en directe recitat pel meu admirat Ovidi Montllor. Gaudiu-ne...
En les entrades següents trobareu les publicacions que vaig fer el curs passat.
Que tingueu un bon dia estellesià.
Benet i Jornet reflexiona en el llibre ‘Material d’enderrocs’ sobre l’obra teatral i revela intimitats dels seus escriptors amics
Al cap de poques setmanes d’haver aparegut el llibre de memòries de Josep Maria Castellet, també en Edicions 62 s’han editat les del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet. Tot i que Castellet s’adscriu a la generació dels 50 i Benet, catorze anys més jove, a la dels 60, s’hi observen bastants coincidències, no sols en la rememoració d’algun dels escriptors desapareguts (Espriu, Terenci), sinó sobretot en el to confidencial i intimista del tractament de l’evocació. El mètode d’escriptura és el mateix. Es tracta de furgar en els records i reconstruir els moments compartits que han sobreviscut a l’oblit, rellegint, si cal, cartes, agendes, fotografies o diaris de l’època. El text resultant és, doncs, un discurs elaborat que el memorialista salva per al lector entre els enderrocs que produeix la devastació del pas dels anys.
Material d’enderroc s’estructura en dues parts. La primera, titulada “Gent”, consta de cinc capítols. En el primer, Benet relata com va conéixer, en la seua joventut, tres escriptors sèniors: Villalonga, Rodoreda i Espriu, els quals evoca més superficialment. Els quatre capítols següents, en canvi, estan dedicats als que probablement han sigut els seus grans amics: Joaquim Molas, Terenci Moix, Montserrat Roig, Joan-Lluís Marfany i Joaquim Torres. El narrador no pot evitar anar pel mig de tots ells, amb els quals està unit per una amistat entendridora. L’admiració que sent per Molas, Marfany i Torres el fa sentir-se un autèntic idiota, i fins i tot no s’arriba a explicar per què l’han distingit fent-lo amic seu, ja que creu que mai no els podrà correspondre tanta generositat. Si en Molas (deu anys més gran) Benet reconeix un magisteri intel·lectual indiscutible, vers Marfany i Torres, professors universitaris i investigadors, sent també una gran admiració, trenada amb una amistat de pedra picada. Finalment, en els retrats de Montserrat Roig i Terenci, desapareguts fa anys, Benet ens permet conéixer escenes d’una intimitat impressionant, que emocionen i captiven el lector.
La segona part, titulada “Teatre”, inclou tres peces: una evocació, un assaig i una confessió. En la primera, Benet salva dels enderrocs els teatres de barri barcelonins de la postguerra, en rememorar les funcions que es feien al de la parròquia del Carme, on va actuar fins els canvis del començament dels seixanta.
En l’assaig següent analitza l’aparició i l’evolució a Barcelona del fet teatral al llarg dels darrers trenta anys, i hi explica que a partir de l’èxit d’El retaule del flautista al Capsa (1971), per contraposició amb l’anquilosada escena de Madrid dels setanta, aquest moviment teatral anomenat independent va oxigenar el teatre català fins que va assolir, durant els vuitanta, el gran canvi escènic que ha arribat fins a l’actualitat.
En la confessió final, Benet exposa com es veu ell com a autor d’obres de teatre, com construeix el text, com redacta els diàlegs, quins problemes constata quan escriu, com tracta de solucionar-los i quina evolució observa en el conjunt de la seua obra des de l’òptica de l’edat.
Però, gràcies al distanciament dels fets, Benet planteja una profunda i sincera confessió amb què recupera, com a realitat literària, no un àlbum de fotografies estàtiques en blanc i negre, sinó unes preses de la vida privada d’aquella Súper 8 familiar que també un dia es va convertir en material d’enderroc.
Palomero, Josep
El País. Quadern (València), Núm. 504 (18 Febrer 2010), p. 3 (Lletres)
dimecres, 7 de març del 2012
L'alumnat de 2n de Batxillerat de l'IES Eduardo Merello, expressa la seua opinió respecte a les retallades en educació mitjançant un text argumentatiu.
Si voleu accedir-hi cliqueu en aquest enllaç i trobareu els enunciats que han tractat les retallades en educació per elaborar la seua estratègia discursiva.
En aquesta ocasió us demane col·laboració: deixeu als comentaris enllaços on s'hi puga treure informació del nostre escriptor.
El comentari de text que heu de fer en aquestes vacances de Nadal, el teniu a la pàgina dels comentaris :)
Podeu trobar el text comentat a la pàgina de textos comentats
Vull compartir amb les persones que visiten aquest blog un document. Es tracta d’un comentari de text que una alumna, Mónica Palomar de 2n BATCT, em va enviar i jo li l’he corregit. Al meu alumnat, li vindran bé les anotacions i correccions que hi he fet. Als meus col·legues que el lligen, els demane opinió.
