Pàgines
dissabte, 28 de febrer del 2015
dijous, 26 de febrer del 2015
LA POESIA CATALANA ACTUAL
"Ningú no pot posar en dubte que la poesia catalana actual és viva i ben viva. Només cal veure la multiplicitat de propostes poètiques existents i la qualitat de moltes d'elles. Mai en la història de la poesia catalana no hi havia hagut una diversitat tan gran. Cal tenir present, és clar, que aquest és un símptoma de la modernitat (alguns en diuen postmodernitat). Aquesta mateixa diversitat és la que fa difícil i arriscat intentar establir unes tendències gaire clares i definides. Les línies que es poden resseguir són amplíssimes i quasi inesgotables. En el panorama entren en joc les diferents poètiques vigents i també, perquè no, les qüestions més pròpiament generacionals, cosa que fa que algunes trajectòries estiguin més consolidades que no pas unes altres."
Jaume Aulet
Departament deFilologia Catalana
La Universitat d’Alacant ofereix un lloc web a la biblioteca virtual Lluís Vives on hi trobareu documentació de setze poetes d’actualitat
“La poesia posterior a la dècada dels seixanta presenta encara uns contorns imprecisos, tot i que en línies generals s'hi pot observar, un cert continuisme respecte a la del setanta, palés en el lloc central que hi ocupen les recerques simbolistes i metaliteràries, com les dutes a terme per poetes com Albert Roig, Guillem Guillem o Lluís Roda. Tanmateix, hi apunten també poètiques de caire més intimista i meditatiu, influïdes per la poesia de l'experiència de Gabriel Ferrater o de la Escola de Barcelona, com les d'Enric Sòria, Manuel García Grau o Jaume Subirana. El temps anirà destil•lant, en el seu implacable serpentí, els nom que restaran en la memòria literària.
Com tota antologia, la que acull aquest portal implica una tria i una renúncia. S'hi ha prioritzat els autors vius, pertanyents en la seua majoria a la generació del setanta i posteriors, tot i que en alguns casos emblemàtics (V.A. Estellés, M. Martí i Pol, J. Valls, membres de la generació de la postguerra), s'ha fet una excepció. Esperem que amb el temps aquest portal de poesia catalana actual puga créixer i donar cabuda a tots els noms importants que ara han hagut de quedar fora per raons d'espai. Des d'ací volem agrair la Institució de les Lletres Catalanes el seu suport i patrocini.”
Joaquim Espinós
Universitat d'Alacant
Les antologies que podeu consultar per comprendre la producció poètica catalana actual, com podeu comprovar, tenen noms masculins però això no vol dir que no hi haja potesses, dones que escriuen poesia en català i que també meresquen ser estudiades.
Us deixe un blog de Júlia Costa on hi trobareu enllaços a 100 pàgines web de poetesses actuals.
Si voleu escoltar poesia catalana musicada per cantants catalans enllaceu amb aquest lloc web i en gaudireu.
dijous, 12 de febrer del 2015
POESIA DE POSTGUERRA
Els estudis historiogràfics han establit una periodització de la postguerra en tres etapes: la postguerra immediata (1939-1945), la primera consolidació (1945-1959) i la segona consolidació o desarrollismo(1959-1970). Aquesta periodització general pot resultar també operativa per a la historiografia literària si és aplicada amb una certa flexibilitat.
(...)L'exili va ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana.(...) La consciència de representar la pàtria aniquilada per la repressió feixista va fer que es desplegara una gran activitat, concretada en la creació d'editorials, certàmens literaris i revistes, entre les quals destaquen Quaderns de l'exili (1943-1947), Lletres (1944-1947) i Pont Blau (1952-1958). És també en l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). (...)
La segona etapa (1945-1959) es caracteritza pel reconeixement del règim franquista en l'àmbit internacional, que posa fi a l'autarquia econòmica de l'etapa anterior. La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista. En l'àmbit català la censura idiomàtica comença a alçar-se, encara que amb algunes restriccions: no es permeten ni traduccions ni revistes d'informació general o literària. Per això, les tres principals revistes literàries de l'època -Ariel (1946-1951), Antologia (1947-1950) i Dau al set (1948-1951)- s'editen de manera clandestina. Cadascuna d'elles representa una tendència estètica determinada: Ariel és la continuadora del model postnoucentista representat per Carles Riba, que es convertirà en la figura emblemàtica del període, i exercirà un important ascendent retòric sobre autors de la generació de la Guerra Civil com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Joan Teixidor o fins i tot Agustí Bartra. La revista Antologia propugnarà una línia més innovadora i Dau al set donarà cabuda a les propostes més avantguardistes. De manera paral•lela a l'extinció de la clandestinitat i al progressiu retorn dels exiliats, la literatura de la diàspora perdrà protagonisme.
Esment a part mereix la situació del País Valencià, on en la immediata postguerra la figura de Carles Salvador, el més destacat membre de la generació de la República, aglutinà al seu voltant tots els escriptors de preguerra, sota un model estètic conservador, de clara inspiració populista. A inicis dels cinquanta arriba el relleu d'una nova generació, formada al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert, amb uns plantejaments estètics pròxims al simbolisme i la reflexió existencial. Autors tan rellevants com Joan Fuster, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés hi formen part.
És també als anys cinquanta que la poesia social emergirà en les lletres catalanes i poc a poc ocuparà, ja als seixanta, el centre del sistema poètic. Les seues primeres manifestacions daten de mitjans de la dècada del cinquanta: La Rambla de les flors, de Jordi Sarsanedas (1954) i Poemes de la nit (1955) de Joaquim
Horta. La canonització del repertori realista es produirà a inicis de la dècada següent, amb la publicació en 1960 de dos llibres d'autors ja consagrats: La pell de brau de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart. Hi ha, a més, el fet determinant de la mort de Carles Riba el 1959, presa sovint com a data emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia postsimbolista. Fins i tot poetes tan emblemàtics d'aquesta tendència com Joan Vinyoli, assagen un canvi d'orientació cap a un major realisme, amb llibres com Realitats (1963). També el 1963 apareix l' Antologia Poesia catalana del segle XX, a càrrec de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, el pròleg del qual estableix les bases programàtiques del que anomena «realisme històric» i atorga a la nova estètica una irrefutable sanció teòrica. En l'àmbit cultural, això es tradueix en una major
Poesia, realisme, història, de 1965, reforça les bases programàtiques del moviment. Aquesta hegemonia del realisme històric coincideix amb l'etapa històrica del desarrollismoo de la liberalització (1959-1970), ja que s'hi produeix l'accés al poder d'una nova generació de formació tecnocràtica que entén que cal liberalitzar -dins d'un ordre- l'economia i la societat per a aconseguir majors nivells de desenvolupament. A finals dels seixanta el realisme entra en crisi. Les causes són tant de tipus històric: la crisi de marxisme ortodox com literari i l'automatització d'un repertori limitat des del punt de vista estètic. A més, Josep M. Castellet, un dels seus principals ideòlegs, saludava l'arribada d'aires renovadors al sistema castellà, amb els seus Nueve novísimos. Pere Gimferrer, que ocupa un lloc destacat en la generació del seixanta-vuit castellana, serà un dels artífexs del canvi estètic en la lírica catalana amb Els miralls (1970). Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell -canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital. Els autors abans marginats per l'estètica realista, com Riba, Carner, Foix o Brossa seran de nou rehabilitats. Cal remarcar, a més el paper de frontissa entre el realisme i la generació del setanta d'un autor com Gabriel Ferrater. A pesar del canvi generacional, la poesia realista manté encara als setanta una certa vitalitat, palesa en la publicació d'obres importants de poetes de primera fila, com el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (1971) o La fàbrica (1972) de Miquel Martí i Pol. La Nova Cançó, que havia contribuït decisivament a la canonització del repertori realista en els anys seixanta, continuava musicant o creant lletres de caràcter compromés. Cantautors tan destacats com Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Pi de la Serra donaren veu a les reivindicacions polítiques antifranquistes de la transició.
llibertat d'expressió, sempre tutelada per la censura, que fins al final de la dictadura franquista va exercir zelosament el seu paper. A les obres d'Espriu i Quart se sumen les d'autors valencians com Lluís Alpera o mallorquins com Miquel Bauçà, i un nou text de Castellet,
Joaquim Espinós
Universitat d'Alacant
(...)L'exili va ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana.(...) La consciència de representar la pàtria aniquilada per la repressió feixista va fer que es desplegara una gran activitat, concretada en la creació d'editorials, certàmens literaris i revistes, entre les quals destaquen Quaderns de l'exili (1943-1947), Lletres (1944-1947) i Pont Blau (1952-1958). És també en l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). (...)
La segona etapa (1945-1959) es caracteritza pel reconeixement del règim franquista en l'àmbit internacional, que posa fi a l'autarquia econòmica de l'etapa anterior. La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista. En l'àmbit català la censura idiomàtica comença a alçar-se, encara que amb algunes restriccions: no es permeten ni traduccions ni revistes d'informació general o literària. Per això, les tres principals revistes literàries de l'època -Ariel (1946-1951), Antologia (1947-1950) i Dau al set (1948-1951)- s'editen de manera clandestina. Cadascuna d'elles representa una tendència estètica determinada: Ariel és la continuadora del model postnoucentista representat per Carles Riba, que es convertirà en la figura emblemàtica del període, i exercirà un important ascendent retòric sobre autors de la generació de la Guerra Civil com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Joan Teixidor o fins i tot Agustí Bartra. La revista Antologia propugnarà una línia més innovadora i Dau al set donarà cabuda a les propostes més avantguardistes. De manera paral•lela a l'extinció de la clandestinitat i al progressiu retorn dels exiliats, la literatura de la diàspora perdrà protagonisme.
Esment a part mereix la situació del País Valencià, on en la immediata postguerra la figura de Carles Salvador, el més destacat membre de la generació de la República, aglutinà al seu voltant tots els escriptors de preguerra, sota un model estètic conservador, de clara inspiració populista. A inicis dels cinquanta arriba el relleu d'una nova generació, formada al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert, amb uns plantejaments estètics pròxims al simbolisme i la reflexió existencial. Autors tan rellevants com Joan Fuster, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés hi formen part.
És també als anys cinquanta que la poesia social emergirà en les lletres catalanes i poc a poc ocuparà, ja als seixanta, el centre del sistema poètic. Les seues primeres manifestacions daten de mitjans de la dècada del cinquanta: La Rambla de les flors, de Jordi Sarsanedas (1954) i Poemes de la nit (1955) de Joaquim
Horta. La canonització del repertori realista es produirà a inicis de la dècada següent, amb la publicació en 1960 de dos llibres d'autors ja consagrats: La pell de brau de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart. Hi ha, a més, el fet determinant de la mort de Carles Riba el 1959, presa sovint com a data emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia postsimbolista. Fins i tot poetes tan emblemàtics d'aquesta tendència com Joan Vinyoli, assagen un canvi d'orientació cap a un major realisme, amb llibres com Realitats (1963). També el 1963 apareix l' Antologia Poesia catalana del segle XX, a càrrec de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, el pròleg del qual estableix les bases programàtiques del que anomena «realisme històric» i atorga a la nova estètica una irrefutable sanció teòrica. En l'àmbit cultural, això es tradueix en una major
Poesia, realisme, història, de 1965, reforça les bases programàtiques del moviment. Aquesta hegemonia del realisme històric coincideix amb l'etapa històrica del desarrollismoo de la liberalització (1959-1970), ja que s'hi produeix l'accés al poder d'una nova generació de formació tecnocràtica que entén que cal liberalitzar -dins d'un ordre- l'economia i la societat per a aconseguir majors nivells de desenvolupament. A finals dels seixanta el realisme entra en crisi. Les causes són tant de tipus històric: la crisi de marxisme ortodox com literari i l'automatització d'un repertori limitat des del punt de vista estètic. A més, Josep M. Castellet, un dels seus principals ideòlegs, saludava l'arribada d'aires renovadors al sistema castellà, amb els seus Nueve novísimos. Pere Gimferrer, que ocupa un lloc destacat en la generació del seixanta-vuit castellana, serà un dels artífexs del canvi estètic en la lírica catalana amb Els miralls (1970). Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell -canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital. Els autors abans marginats per l'estètica realista, com Riba, Carner, Foix o Brossa seran de nou rehabilitats. Cal remarcar, a més el paper de frontissa entre el realisme i la generació del setanta d'un autor com Gabriel Ferrater. A pesar del canvi generacional, la poesia realista manté encara als setanta una certa vitalitat, palesa en la publicació d'obres importants de poetes de primera fila, com el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (1971) o La fàbrica (1972) de Miquel Martí i Pol. La Nova Cançó, que havia contribuït decisivament a la canonització del repertori realista en els anys seixanta, continuava musicant o creant lletres de caràcter compromés. Cantautors tan destacats com Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Pi de la Serra donaren veu a les reivindicacions polítiques antifranquistes de la transició.
Joaquim Espinós
Universitat d'Alacant
dissabte, 7 de febrer del 2015
divendres, 6 de febrer del 2015
Joan Frances Mira
Ja sé que el meu alumnat dirà que no té ninguna gràcia que jo diga que Joan Frances Mira m’entusiasma perquè sempre que arribem a un nou tema mostre apassionamet. Però aquest homenot valencià que encara és entre nosaltres és per a mi un exemple de persona en totes les seues facetes. Com a narrador em captivà quan jo era molt joveneta amb Els cucs de seda, però no us vull ni dir quan aquest estiu, per fi, vaig llegir El professor d’història. Feia anys que jo no quedava atrapada en una creació literària de gran qualitat. De les seues columnes i articles, què us diré? Jo comence la revista “El temps” pel final perquè és on s’hi troba l’article d’opinió de Mira. Sempre que puc assistic a una conferència, presentació, o el que siga que ell hi estiga...I què dir quan vaig llegir la traducció de La Divina Comèdia al català amb la variant dialectal valenciana que va rebre un Premi Nacional de traducció. I no cal ni dir que es precís admirar un home d’una saviesa tan humil, com correspon a un gran savi, perquè els mediocres són prepotents..., no ho penseu així?
En fi, que Mira em té “el cor robat” i vosaltres el podeu descobrir entrant a la seua pàgina web: http://www.joanfmira.info/general/portada.php però sobretot llegint els seus escrits, i també podeu seguir-lo al twuitter @joanfmira, les seues piulades són molt bones.
dijous, 5 de febrer del 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)