Llicència de Creative Commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons

dissabte, 7 de març del 2015


ENLLAÇOS D'INTERÉS

Si entreu dintre de cada imatge d'Estellés trobareu un enllaç en què trobareu informació molt interessant del poeta.




ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA
UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA
ESCRIPTORS CATALANS
FUNDACIÓ VAE
MÚSICA DE POETES

dimarts, 3 de març del 2015

RETALL DE PREMSA de l'11 de novembre de 2003


S'APAGA UNA VEU TENDRA I TENAÇ

Mor Miquel Martí i Pol, el poeta més popular

Jordi Capdevila
BARCELONA


Poeta de poble, poeta del poble, poeta popular. Miquel Martí i Pol, l'home que ha aconseguit una poesia d'abast universal a partir del seu particular món de Roda de Ter, va morir ahir víctima de l'esclerosi múltiple que patia.

La seva mort, malgrat estar anunciada des de feia temps arran de la seva malaltia, ha consternat el món català. Ahir mateix l'Ajuntament de Roda de Ter ja li va fer un ple d'homenatge. I la Nit de l'Edició, que es va celebrar al vespre a Barcelona, va recordar la figura i l'obra del creador català, el poeta més llegit.
Martí i Pol era un poeta marcat pel seu poble de Roda de Ter, on havia nascut el 1929 i on va viure una infància influenciada per la guerra i la postguerra, malgrat que sempre explicava que recordava poques coses dels seus primers anys. En el seu poema Autobiografia ja va deixar clar que "del claustre matern vaig passar directament a la fàbrica". I la fàbrica sí que va influir en la seva vida i obra: "El fet més llunyà que recordo, el fet que de veritat va marcar la meva persona, és quan als 14 anys vaig entrar a treballar a la fàbrica", va declarar el 1994. A la fàbrica hi va arribar d'escrivent, com es deia aleshores. I mentre escrivia números de l'empresa, també feia poesia gairebé sense adonar-se'n, la que li sortia, perquè "la veu poètica és una immanència", segons deia, "molt relacionada amb la meva pròpia vida".
I li sortia aleshores la poesia de contingut profundament espiritual, de diàleg amb Déu i l'home, com han descrit els estudiosos de la seva obra. Una tuberculosi que va patir el 1948 també va marcar la poesia d'aquesta època. De la primera etapa poètica són els poemaris Paraules al vent, publicat el 1954 i premi Óssa Menor, i Quinze poemes.
Després vindria una segona etapa marcada pel descobriment de la realitat social després d'una profunda crisi religiosa i personal. Martí i Pol es va incorporar al corrent del realisme històric, d'un to profundament personal, que manté un delicat simbolisme però amb trets prou sarcàstics i vindicatius. D'aquesta etapa són fruit llibres tan coneguts com El poble, (1966), La fàbrica, (1972),Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i La pell del violí (1974).
El seu compromís es multiplica als anys 60 amb la seva participació en activitats polítiques, cinefòrums i concerts de cançó. També va col•laborar en revistes com Oriflama, Inquietud i Reduccions. És en aquesta època quan alguns cantautors comencen a musicar poemes seus. Però va ser Lluís Llach qui va immortalitzar més tard llargs poemaris, com Un pont de mar blava i Nu. En total, s'han comptabilitzat 139 poemes en 45 discos diferents, amb la veu, entre d'altres, de Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet, Nina i Celdoni Fonoll.
L'esclerosi múltiple, detectada a començaments dels anys 70, va comportar un altre canvi de registre: la veu del poeta va anar agafant un to més intimista, cosa que ja queda ben explícita a Quadern de vacances (1976) i que es va reforçant en les obres que el transformen en poeta del poble, com Crònica de demà (1977), l'exitós Estimada Marta (1978), amb 80.000 exemplars venuts, i L'hoste insòlit (1979).
Aquesta etapa, la més fructífera del poeta tant en quantitat com en qualitat, es veu recompensada per una societat cada vegada més entregada a qui ja està considerat un veritable profeta en la seva terra. Els seus llibres arriben a tothom, els escolars el visiten i els nens transformen la seva poesia en art. La seva veu és de festa i de record, de vida i de mort, i ja no hi ha celebracions -naixements, bodes i enterraments- on no es recitin poemes seus. És també quan la societat literària el guardona amb tota mena de premis. Si Estimada Marta va rebre el premi de la Crítica el 1979, L'àmbit de tots els àmbits va ser guardonat amb el Ciutat de Barcelona i el 1991 Martí i Pol rebia el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. També ha rebut els premis Salvador Espriu, la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts i el Nacional de literatura de la Generalitat. El 1997, el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, amb l'aval de 400 ajuntaments dels Països Catalans.
Amb L'àmbit de tots els àmbits, Martí i Pol construeix un llibre d'afirmació i exaltació patriòtica, molt diferent de Primer llibre de Bloomsbury, en què reprèn l'exploració introspectiva, dins d'una línia existencial. En llibres posteriors, ja reflexiona sobre la mort, especialment a Llibre d'absències (1985), que recull l'experiència de la desaparició de la seva muller. Dos llibres sorprenents són Primavera (1978) i Hivern (1980), una creació conjunta amb alumnes d'escoles d'Esparreguera. També ha conreat la narració amb el llibre Contes de la vila de R. (1978). I de les seves traduccions, destaca la versió que va fer de Fulgor i mort de Joaquín Murieta (1982), mentre que alguns dels seus llibres s'han traduït a l'anglès, asturià, castellà, eslovè, francès i italià.

dilluns, 2 de març del 2015

diumenge, 1 de març del 2015

T.8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

       Va nàixer a Santa Coloma de Farners el 1913. Passà la seua vida entre Barcelona i Arenys de Mar, on estiuejava i d’ on provenia la seua família. Estudià dret i història antiga. El 1933 féu un viatge per Egipte, Grècia i Palestina on redescobrí les mitologies clàssiques que ell tant havia estudiat, la passió per les quals quedarà reflectida en la seua obra.
        Abans de la guerra realitzarà la seua obra en prosa encara que serà a la postguerra quan apareix la seua obra poètica i quan aconseguirà reconeixement com a autoritat poètica i moral. El 1972 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I morí a Barcelona el 1985.
      Era, Salvador Espriu, un home amb un bagatge cultural extraordinari i és per això que s’hi troben referències a les mitologies grega, egípcia i bíblica en les seues obres. Ell mateix crea un de mite, el de Sinera (anagrama resultant d’invertir l’ordre de les lletres del topònim Arenys) que serà cabdal a tota la seua obra. Es tracta d’un món atemporal, elegíac, al qual es consagra i és el punt de partida d’una meditació existencial sobre la condició de l’home i de la seua llibertat.
       La seua poesia és qualificada pel mateix poeta com a “meditació de la mort”. Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana, si som conscients que anem a morir, la vida pot començar a adquirir un sentit de consciència i dolor, i ho transmet mitjançant un estil auster, sec i precís.
       El conjunt poètic d’Espriu forma un tot unitari en què els cicles temàtics apareixen en les diverses obres. Alguns d’aquests temes són la mort , la Guerra Civil i les seues repercussions.
       Són tres els eixos en què es pot classificar l’obra poètica d’Espriu: la satírica, l’elegíaca i la cívica o didàctica. En la satírica, i gairebé esperpèntica, mostra un món grotesc on les persones assoleixen un caràcter de titelles. Un dels exemples més representatius és Les cançons d’ Ariadna (va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra). Pel que fa a l’elegíaca, escriu un tipus de peces en què, des d’una perspectiva personalitzant, exposa la desolació davant la mort, el pes inexorable del temps i la superficialitat del gènere humà. Són una clara mostra Cementiri de Sinera (1946) (elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera), El caminant i el mur (1954) i Final de laberint(1955). Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a favor de la dignitat i la llibertat dels pobles, el poeta triarà una via d’arrelament i el compromís amb la seua terra i adreçarà un missatge en to didàctic, d’esperança al poble. La pell de brau és l’emblema d’aquest tipus de producció, a més de Llibre de Sinera (1963) (on a més l’autor afegeix l’amor com a nova temàtica)
       La pell de brau (1960), obtingué ressò dintre i fora de Catalunya; presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), amb una actitud profètica i d’amonestació. Al mateix temps dóna propostes de convivència pacífica per un territori assolat per les guerres fratricides. Denúncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.
        En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.

La trajectòria poètic d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms d’aquells vells secs (1967), Setmana Santa (1971) , Formes i paraules (11975) i Per la bona gent (1984)