NARRATIVA

CONSULTEU ELS ÍTEMS REDACTATS PER L'ALUMNAT DE CURSOS ANTERIORS

TEMA 1: Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l'època.

ARTURO SAMPOL:

Després de la Guerra Civil, s’eliminaren les institucions democràtiques, els estatuts, la llibertat de d’expressió i de premsa, hi hagué una reducció dels drets civils i lingüístics, el català deixà de ser llengua i això afectà molt a l’expansió de la cultura catalana. El règim franquista no era democràtic i va inspirar moltes reformes amb què instal·là una ideologia filofeixista i inspirà masclisme, la xenofòbia etc. Espanya quedà dividida entre vencedors i vençuts i aïllada d’Europa. Per això molts escriptors hagueren d’exiliar-se. En canvi, els que es quedaren patiren una censura temàtica i lingüística. La narrativa catalana quedà silenciada a causa d’aquesta censura, de l’exili d’escriptors i del desconeixement dels gustos del públic.

Als anys 40, predominava la censura i l’exili per la qual cosa no va haver-hi publicacions. L’únic que millorà un poc la situació van ser el premis literaris. Als anys 50, els autors consolidats continuen la producció d’abans i sorgeix una nova generació de novel·listes. Als anys 60, ressorgeix el valencià amb novel·les dels exiliats i Enric Valor publicà “L’ambició d’Aleix”. Als anys 70, ja apareixen obres de denúncia social i a poc a poc la narrativa es va consolidant. Hi apareixen diferents tipus de novel·les: La psicològica, en què destaca Mercè Rodoreda i pretén explicar el pensament i analitzar l’ésser humà; la realista, reflexiona sobre la situació de la postguerra i denúncia les injustícies amb realisme testimonialista, existencialista o mític; la fantàstica, destaca per l’evasió i la mitificació de la realitat; la de l’absurd, amb Pere Calders, obri un enfocament modern dels arguments de les novel·les i utilitza l’humor; i en l’experimental, Amadeu Fabregat marca la transició del realisme a l’experimentalisme.

        DANIEL CAZACU:

        Amb el règim franquista es reduïren els drets civils i es prohibiren i perseguiren les llengües que no fora el castellà. El català va quedar paralitzat i delmat. A més, van haver d'exiliar-se autors com Mercè Rodoreda. Al primers anys de la postguerra La narrativa no s'utilitzà, perquè resultava més viable la poesia.

Als 40 hi hagué una època de silenci, però es crearen algunes editorials i premis literaris, com el Premi Joanot Martorell.  Als 50 els temes tractats pertanyen al passat. Hi apareixen noves veus (Manuel de Pedrolo...). Als 60 es produeix el ressorgiment valencià. S'utilitzen noves tècniques i es publiquen algunes novel·les dels exiliats. Apareixen noves editorials en català (Tres i Quatre). Als 70 hi ha un canvi important: s'incorporen ingredients de l'experimentalisme narratiu. Hi ha narradors que produeixen obres de denúncia social, però a València continua la buidor narrativa. Nicolau Primitiu crea la editorial Sicània i reuneix gent interessada en la literatura.

            Les tendències de la narrativa durant el franquisme foren: la novel·la psicológica, que analitza la vida interior. Predominà fins a ben entrats els 60. (La Plaça del Diamant); la  novel·la realista, que analitza la vida exterior de la gent de la postguerra amb el narrador omniscient; la novel·la fantàstica que busca l'evasió i la mitificació de la realitat  però amb un fons històric; la novel·la de la imaginació i de l’absurd, que  obri un enfocament modern en el plantejament dels arguments de les novel·les i en els valors transmesos; i la novel·la experimental, on  l'experimentalisme es conjuga amb la reflexió existencialista (Mecanoscrit del segon origen).

   MARIA MARTÍNEZ:

Es va produir la reducció de drets civils i lingüístics   després de la Guerra civil. El català va deixar de ser llengua cooficial. El franquisme prohibeix qualsevol manifestació pública que no sigui en castellà. Elimina i aniquila qualsevol residu cultural que no sigui en castellà.

Aquestes causes van a afectar la narrativa dels anys posteriors a la guerra civil fins als anys 70. En els anys 40, el silenci provocat per la censura o l'exili, va obligar als escriptors a guardar obres per a temps millors. En els anys 50, apareixen dos grups d’escriptors, els nous escriptors i els autors ja consolidats que continuen amb la producció. Els escriptors d'aquests temps tracten temes del passat, ja que volien evadir-se de la realitat. Ens els anys 60, apareix el ressorgiment valencià, amb l'aparició d'algunes novel ·les dels exiliats i amb l'aparició de noves editorials en català. Ens els anys 70, apareixen escriptors que comencen a fer una denúncia social i es va a consolidar la producció narrativa.

Les tendències de la narrativa durant el franquisme seran: La novel · la psicològica, que se centra en el protagonista i en els seus pensaments . La novel · la realista que reflexiona sobre les condicions de vida de la potsguerra i se centra més en la descripció de l'entorn. La novel · la fantàstica, per evadir-se de la realitat. La novel · la de la imaginació, en què va destacar Pere Calders. La novel · la experimetal amb aspectes de la reflexió existencialesta.

VIOLETA GNZÁLEZ 

A partir de la II República i, la consegüent Guerra Civil, es reduïren els drets civils i lingüístics. El català quedà relegat i més endavant, amb l’inici de l’època franquista, prohibit. La instauració, després de la guerra, d’aquest règim no democràtic, que acabà de la mateixa forma amb els partits polítics i obrers, donà lloc un país dividit entre vencedors i vençuts. Els escriptors quedaren aïllats provocant l’exili o el silenci degut a la censura i a la prohibició del català.

Al País Valencià, el gènere líric fou més emprat que el narratiu. La dècada dels 40 fou fosca per a València només il·luminada per la creació de l’editorial Torre (1943) i pels premis organitzats. En els anys 50, s’esdevingué una narrativa de preguerra què tractava tradició i religió, allunyada dels nous corrents europeus i nord-americans. Als anys 60,  hi ha un lleul ressorgiment del valencià, amb publicacions dels exiliats, l’aparició d’editorials i innovacions tècniques. La generació dels 70 incorpora novetats a l’experimentalisme narratiu que ja triomfava a Europa als 60 i, molt sutilment, una denúncia social.

Amb el franquisme, s’originaren tendències narratives; com la novel·la psicològica, en què, autors com Mercè Rodoreda, analitza el pensament i la conducta dels personatges. També hi trobem la novel·la realista, on l’autor empra tècniques del segle XIX amb d’altres innovadores de narratives estrangeres. La novel·la realista II; testimonialista amb Maria Aurèlia Capmany o mítica, Llorenç Villalonga. La novel·la fantàstica, caracteritzada per l’humor, el barreig del fons històric amb elements imaginatius, etc. La novel·la de la imaginació i l’absurd, que dóna un enfocament modern al plantejament; i l’experimental, amb aspectes de la reflexió existencialista. 

MÉLANI MARTÍNEZ

Després de la guerra civil la primera conseqüència més important va ser la reducció de drets lingüístics, ja que van prohibir completament la llengua catalana i això ens porta a dos tipus d'exili; el de l'interior, referint-se al silenci dels que hi es van quedar, i l'altre tipus es l'exili exterior, on molts intel·lectuals, literats, i artistes van abandonar el país, com per exemple Pere Calders.

Fins als anys 40, durant el franquisme, va haver un silenci provocat per l'exili, encara que alguns premis literaris van calmar la situació. Als anys 50 hi ha una narració tradicional i desfasada i sorgeix  una nova generació en 1957. Ací destaca la novel·la psicològica que dóna a conèixer la pròpia realitat personal i el moment històric que estaven vivint. També destaca la novel·la realista, la fantàstica, novel·la de la imaginació de l'absurd i la novel·la experimental.

A principis dels 60 es publiquen novel·les d'uns dels exiliats més importants com per exemple Enric Valor o Maria Beneyto, amb una distanciació del realisme històric. Finalment als anys 70 comença la normalització lingüística i  cultural i a partir d'aquest moment es consolida la producció narrativa en València.



Tema 2. Explica les característiques més importants de l'obra literària d'Enric Valor.

DIANA PAZ

L'obra d'Enric Valor té interès en les tres vessants que va desenvolupar la seva producció.

Com a rondallista, la seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes, on va recopilar i literaturitzar trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu ja que té l’objectiu de dotar-les de contingut valencià, de posar en joc un llenguatge expressiu i de convertir-les en peces literàries. En tota la seua obra narrativa trobem per una banda, la passió de contar, i, d'una altra, la passió d'ensenyar, de difondre el coneixement del país i del paisatge, de divulgar la nostra estimada llengua, sempre emprada en les seues formes més genuïnes i correctes.
     Les Rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys extens, sobre el qual opera una profunda transformació i reformulació en el relat oral i ens proposa mitjançant l’escriptura millorativa uns contes cultes, molt separats de la rondalla tradicional.

Com a novel·lista, la seua primera novel·la fou L´ ambició d´ Aleix. La novel·lística, presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les Rondalles, però ara més clarament aboca les seues experiències autobiogràfiques i els seus coneixements de la terra. Usa la narració en primera persona i els protagonistes de les seues novel·les són la col·lectivitat i la llengua. Altres novel·les molt importants són: Sense la terra promesa, Temps de batuda,  Enllà de l’horitzó, trilogia del "Cicle de Casan", i La idea de l´ emigrant.

 EVA NAVARRO

La producció literària de Valor consta de dues gran parts: Una primera constituïda per les rondalles valencianes; i una altra, conformada per relats breus i cinc novel·les. Usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Són escrites amb una gran precisió, minuciositat i exactitud en el detall.

En la seua obra narrativa trobem dues parts:  d'una banda, la passió de contar, pròpia de l'escriptor vocacional, i, d'altra, la passió d'ensenyar, difondre els coneixement del país.

En les  rondalles, aconsegueix una prosa dúctil, popular i genuïna i alhora plenament correcta. Amb aquest valencià elaborat per Enric Valor crearà un model lingüístic adoptat per una bona part dels nostres escriptors de les darreres generacions.

Valor, té un triple objectiu de dotar les rondalles de contingut valencià, posar en joc un llenguatge altament expressiu i convertir-les en vertaderes peces literàries.

No únicament  les rondalles de Valor han tingut una major difusió, també les novel.les L'ambició d'Aleix ,  La idea de l'emigrant , i especialment en les tres magnífiques peces de l'anomenat "Cicle de Cassana" -Sense la terra promesa , Temps de batuda  i Enllà de l'horitzó .

La novel·lística, realment és la seua vocació més forta . A les novel·les  aboca les seues experiències autobiogràfiques i els seus coneixements de la terra. Amb un cert simbolisme.

Usa la narració en primera persona per  augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les seues novel·les són molts diversos. 

JOSÉ RAMÓN JUANES

Enric Valor va nàixer el 22 d’agost de 1911 a Castalla, fill d’una família de propietaris agrícoles cultes i lliberals. Els pares creaven un àmbit de literatura i musica a la casa, per això de xicotet ja llegia llibres de literatura.

 Tota l'obra d’Enric té com objectiu el compromís amb el poble valencià a través de la paraula.

La seua producció literària consta de dues àrees, una primera constituïda per les rondalles valencianes, i una altra, per relats breus i cinc novel·les.

A l’obra narrativa trobem una doble vessant, la passió de contar, pròpia l'escriptor vocacional, i d'una altra, la passió d'ensenyar, de difondre la nostra estimada llengua.

En les seues rondalles, usa el narrador omniscient i subjectiu. Són arreplegades en les comarques properes a Alacant. Valor crea un model lingüístic adoptat pels nostres escriptors, per l’escola valenciana i pels  mitjans de comunicació.

 La vocació literària d’Enric Valor es caracteritza per crear un món literari amb l’objectiu de dotar les rondalles de contingut valencià, posar un llenguatge expressiu i convertir-les en vertaderes peces literàries.

En les novel·les “L'ambició d'Aleix”, “La idea de l'emigrant “ i la trilogia "Cicle de Cassana", l’autor crea un univers literari que arriba a tots els llocs del món, per això es diu que fa una labor globalitzadora.

 Usa la narració en primera persona, per tindre me realisme. Els protagonistes són la natura, la llengua, etc.

La novel·lística, és la seua vocació més forta, Paregut a les Rondalles, aboca les seues experiències autobiogràfiques i els seus coneixements de la terra. Es mostra la seua visió apassionada del paisatge i de la llengua.

TEMA 3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.

DIANA SÁNCHEZ

Mercè Rodoreda va nàixer a Barcelona el 1908. Va ser una escriptora autodidacta, que des de molt jove va escriure contes en revistes i en periòdics de l'època. La seua narrativa està plena de simbolismes; els llocs, els objectes... tot allò que ens proporciona un significat que ens ajuda a conèixer millor la psicologia dels personatges. La descripció dels personatges està connectada amb la protagonista, és a dir, a través de monòlegs interns, expressions o diàlegs d'aquesta.

Mercè Rodoreda intenta definir els personatges tant físicament com psicològicament. Tota la seua producció és una reflexió molt minuciosa de les transformacions que comporta el pas del temps en els personatges.

Aloma és l'obra més autobiogràfica de l'autora, presenta una evolució psicològica de la protagonista, on les seues emocions i sensacions estan marcades pel pas del temps. Vint-i-dos contes és una obra que reflecteix l'exili desolat de l'autora i que conté una profunda anàlisi psicològica de les protagonistes. La plaça del diamant és una novel·la que es considera una obra mestra, on predominen els monòlegs interiors de la protagonista. El carrer de les Camèlies, Jardí borda el mar i La meu Cristina i altres contes són altres novel·les psicològiques de Mercè Rodoreda. Espill Trencat és una obra de maduresa on apareixen tècniques del model realista i perspectives noves, vinculades a la renovació del gènere.

LAURA CARRATALÀ

Mercè Rodoreda va tindre una vida que evoluciona i madura com la seua obra. Cap als anys 30 diversos escriptors llancen la recuperació de la novel·la, que va quedar normalitzada amb noves publicacions i la creació de premis literaris, renovant i adoptant característiques de la novel·la psicològica. Mercè Rodoreda serà una gran representant d’aquesta novel·la. En Aloma (1969), que es la mes autobiogràfica, hi trobem el simbolisme de l’adolescència, felicitat i il·lusions, front a la maduresa, la frustració i el desengany. Els esdeveniments de la historia marquen l’evolució psicològica de la protagonista i el temps ve marcat per les emocions i les sensacions. En Vint-i-dos contes(1958) reflexa l’exili desolat de l’autora. Els protagonistes mostren els desencís de la vida en general carregat d’un profund pessimisme, causa de l’inexorable pas del temps. Pretén recuperar a traves de la paraula un mon llunyà perdut però entranyable. En La plaça del diamant l’autora usa la tècnica de l’escriptura parlada, on predomina el monòleg interior i són les paraules les que n’expliquen la psicologia. En El carrer de les Camèlies mostra una manera de narrar que ens dóna accés lliure a la psicologia del personatge i percebem els fets com si ens trobàrem dins dels seus pensaments. Hi ha mes obres com Jordi vora el mar, La meva Cristina i altres contes i Mirall Trencat, on s’hi reflecteixen trets de la novel·la psicològica. La influencia rebuda per Virginia Woolf l’encontrem en la passivitat davant la impossibilitat de canviar els esdeveniments marcats per l’avanç del temps, i de Proust en que el temps avança impassible i el passat ho pren tot al seu pas.

ÓSCAR BONANAD

Mercè Rodoreda suposa el descobriment d’una vida molt particular, evoluciona i madura a l’igual que la seua obra i els seus personatges.

Cap als anys trenta diversos escriptors es llencen a la recuperació de la novel.la. Queda normalitzada la seua producció amb noves publicacions i la creació de premis literaris, i renovat el seu perfil amb l’adopció de les característiques de la novel.la psicológica. Mercè Rodoreda serà l’autora més sòlida i de mes transcendència internacional.

Entre les seues obres encontrem, Aloma, on es veu el simbolisme de l’adolescència, felicitat i il·lusions, front a la maduresa, frustració i desengany. Els esdeveniments de la historia marcaran l’evolució psicològica de la protagonista. Com marquen els cànons de la novel·la psicològica, el temps ve marcat per les emocions i les sensacions. Una altra de les seues obres és La plaça del diamant, novel.la escrita en primera persona amb la tècnica de l’escriptura parlada, hi predomina el monòleg interior. A més, els diàlegs i les paraules  n’expliquen la psicologia. El carrer de les Camèlies, amb una   manera de narrar que dóna accés lliure a la psicología dels personatges i fa que percebem els fets en la intimitat dins dels seus pensaments.

Amb La influencia dels escriptors europeus, Virginia Woolf i Marcel Proust. De Virginia Woolf,  la passivitat davant la impossibilitat de canviar els esdeveniments marcats per l’avenç del temps cronològic. De Proust,  que el temps avança impassible i el passat ho pren tot al seu pas. El record d’un temps anterior, convertit en angoixa.

Tema  4:  Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat?   Reflexiona sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

VIOLETA GONZÁLEZ

    Amb la mort del General Franco als anys setanta es passa d’una producció quasi nul·la  en català a l’inici d’una normalització del mercat literari en llengua pròpia. Sorgeix un grup nombrós de nous narradors  amb formació universitària  però amb un aprenentatge autodidàctic del català , que  intenta mostrar  tots els canvis que s’estan produint en la societat  amb la incorporació de tècniques narratives modernes com: el monòleg interior, digressions, escriptura automàtica... Hi trobem novel·les experimentals ,  que reflectixen l’evolució del realisme i  novel·la policíaca.

     A partir dels 80 el nombre de novel·les publicades augmenta. Es comença un nou període dins  la novel·lística catalana. Apareix una àmplia oferta de diferents gèneres novel·lístics. Es tracta  d’uns escriptors més independents centrats en la psicologia i els conflictes dels personatges. Estan interessats en les tècniques narratives del segle XX. Entre  en contacte amb escriptors europeus i americans . Destaca el tema del món urbà.

    Gran part dels autors dels anys 90 fins l’actualitat es dediquen a l’ensenyament o al periodisme. Uns amb novel·les dirigides a un públic  juvenil i d’altres obertes al públic en general .Hi ha una gran disparitat de temes i d’estils. Ha aparegut un grup d’escriptors  que es caracteritzen per l’inconformisme,  mentre que altres se centren més en els problemes de l’individu  . A més a més la nostra narrativa ja comença a tenir un ressò internacional.

ARTURO SAMPOL

Als anys 70 s’inicien uns canvis sociopolítics que condicionaran la cultura i una normalització de vendes en català. Es destaquen narradors com Montserrat Roig, Isa Tròlec… que utilitzen temàtiques com la postguerra, les llibertats, la fugida i la recerca d’u mateix i de la pròpia societat. La majoria dels escriptors dels 70 tenen formació universitària,  incorporen tècniques narratives com el monòleg interior i alguns recorren a l’aprenentatge autodidàctic de la llengua. Hi ha dos tipus d’escriptors: Els de novel·la experimental com Amadeu Fabregat que busquen l’experimentalisme narratiu, una modernització en les temàtiques, un lèxic més complex i donen més importància a la forma que al contingut; i els que reflecteixen l’evolució del realisme com Carmelina Sanchez-Cutillas que volen històries reals amb llenguatge més senzill.

Als anys 80, s’hi incrementen el nombre de novel·les per una millor educació dels escriptors i la normalització de la llengua. Aquest període és encetat amb Crim de Germania de Josep Lozano. Apareixen gèneres com la novel·la negra, l’històrica, la psicològica... amb escriptors independents centrats en les tècniques narratives del segle XX. Destaquen Quim Monzó, Ferran Torrent... amb la temàtica del món urbà.

Als anys 90, els grans autors es dediquen a l’ensenyament i a la producció literària. Novel·les per a lectors juvenils com Les cendres del cavaller. Hi ha una gran varietat d’estils i temes com l’ inconformisme i l’ús d’Internet. Alguns escriptors es centren en els problemes dels individus, no els de la societat i la narrativa comença a tindre ressò internacional per les traduccions que  es fan a altres llengües, com La pell freda d’Albert Sanchez.

LAURA CARRATALÀ

Els anys setanta suposen l´inici d’uns canvis sociopolítics que condicionaran la cultura de futures generacions. Amb la mort de Franco s’inicia una normalització del mercat literari en llengua pròpia. Apareixen nous narradors com Joan F. Mira, Quim Monzó o Carme Riera, que mostren en les seues novel·les els canvis que es van produint en la societat. Les  temàtiques son la postguerra, l’educació, la rebel·lió, el feminisme… Encara que els autors sons conscients del seu passat solen rebutjar-lo, però no l’obliden i així surt el tema de la fugida i de la recerca d’u mateix i de la pròpia societat.  Utilitzen tècniques narratives modernes i escriuen novel·les experimentals, altres reflecteixen l’evolució del realisme, i sorgeix un nou gènere,la novel·la policíaca.

A partir dels 80 el nombre de novel·les que es publiquen augmenten  gràcies a una millor formació acadèmica i l’ensenyament del valencià. Apareix nous gèneres novel·lístics com la novel·la negra, històrica o psicològica, amb nous escriptors més independents com Jaume Fuster, Quim Monzó o Isabel-Clara Simó. Destaca el tema de la ciutat i del món urbà.

Dels anys 90 fins l’actualitat molts autors es dediquen a l’ensenyament i a la producció literària al mateix temps. La disparitat de temes fa que siga complicat explicar el panorama literari de la prosa actual.  Ha aparegut un grup d’escriptors que es caracteritzen per l’inconformista, l’ús d’Internet i pel rebuig de la literatura comercial i convencional. Són els anomenats “afterpops”. A més, la nostra narrativa comença a ser internacional amb obres traduïdes a diferents llengües.

T.5_ Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.

 VIOLETA MARTÍN

    Quim Monzó és un observador de la societat contemporània, que utilitza l’humor, la paradoxa i la provocació.

    Ja en els inicis  com a contista s’hi observa una actitud de desengany front a la societat. I amb els anys, ha modelat una imatge basada en el coneixement, la independència de criteri, el sentit comú, l’esperit provocador fins el límit.

    La seua narrativa va des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura,  on la temàtica central són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana, com  l’alienació de la vida en parella o la deformació d’episodis literaris coneguts, que recolza amb la simplicitat de llenguatge , inspirada en autors com Jorge Luis Borges i Josep Pla.

    Els contes solen tenir una estructura d’idea central i sorpresa final , encara que el seu procés d’escriptura es d’improvisació.

   L’estil de Monzó és incisiu, ràpid i el·líptic. Utilitza els recursos propis de la paraula: figures de pensament com la ironia, contrastos...  I aprofita les propietat emfàtiques i humorístiques de la hipèrbole i juga amb les connotacions dels adjectius i les onomatopeies plenes d’ expressivitat i humor.

    Els seus treballs periodístics destaquen en la situació inicial, pels aspectes de la vida quotidiana, equivalent al dels seus contes.

    Els seus contes demanen la complicitat d’un lector model despert ,que tinga present el dubte i un sentit crític individual.

PABLO SALADO

Quim Monzó és un escriptor que observa la societat contemporània i els  seus llenguatges,  i té la capacitat de  fer-los servir als seus relats .  Utilitza l’humor i la paradoxa. Sempre ha mostrat el seu desengany i un sentiment de fracàs front a la societat. Amb el seu gran nivell de coneixements ha creat una imatge d’home intel·ligent, independent i provocatiu.

La seua narrativa va des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura, on els seus personatges s’interroguen contínuament sobre el sentit de les coses. La temàtica central són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana, com per exemple, l’alineació de la vida en parella.

Quim Monzó descriu el seu procés d’escriptura com un procés d’improvisació sense pla previ, encara que els seus contes solen tindre una estructura d’idea central i sorpresa final. La seua naturalitat a l’hora d’utilitzar el llenguatge es deu a la lliçó que ha pres de dos mestres, com són Jorge Luis Borges amb l’economia del llenguatge i Josep Pla amb el rebuig de la paraula supèrflua.

L’humor està present en tots i cadascun dels seus escrits, amb una presentació versemblant, en ocasions contagiosa, que divideix el seu univers en una superposició de nivells de realitat.

En quant al seu estil, Monzó utilitza moltes figures literàries,  com la ironia, contrastos, antítesis, hipèrboles, metàfores, sinestèsies i onomatopeies.

Els seus contes demanen la complicitat d’un lector model despert, que com ell, tinga present el dubte i un sentit crític individual.

LAURA CARRATALÀ

És un escriptor fonamental, observador implacable de la societat amb un sentit de l´humor i la paradoxa extraordinari. Va distingir-se en el conte, i alguns dels seus llibres han estat traduïts a moltes llengües. En els primers contes s’hi observa la percepció d’una realitat davant la qual mostra una actitud de desengany. En els contes posteriors el desengany es converteix en una estèril busca de l’ordre.

Ha modelat una imatge basada en el coneixement, la independència de criteri, el sentit comú, l’esperit provocador fins el límit.

Els motius de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura. La temàtica dels seus contes: l’alineació de la vida en parella ( relats dedicats a tipificar actituds i discursos sobre les relacions amoroses) i la reescriptura en clau irònica.

El seu procés d’escriptura es un procés d’improvisació sense pla previ. Els contes es basen en una idea inicial i única, de vegades una sorpresa final que produeix una situació còmica i absurda. La seua narrativa es recolza en la simplicitat, la naturalitat del llenguatge. Utilitza la ironia (element actiu de la historia) per provocar distanciament sobre allò narrat i el lector. L’estil de Monzó es incisiu, ràpid i el·líptic.

Els seus treballs periodístics tenen el mateix inici que els contes, demanant la complicitat d´un lector model despert. 

Monzó creu en la desconfiança, el sentit crític, la llibertat de consciència i pensament com a centre de la creativitat i l’art. La seua escriptura és un testimoni insubstituïble del nostre temps, decantat per una intel·ligència ràpida i implacable.

ARTURO SAMPOL

És un gran escriptor que utilitza llenguatges de la societat contemporània, amb un sentit de l’humor i de la paradoxa extraordinari. És l’autor de novel·les que són referència en la literatura europea. Als inicis s’hi observa el desengany en la percepció de la realitat amb ironia i sentiment de fracàs. En els contes posteriors el desengany es converteix en una recerca de l’ordre. Amb els anys ha modelat una imatge basada en el coneixement, el sentit comú, la provocació i la independència de criteri. Els motius de la seua narrativa van de la solitud existencial a la reflexió irònica sobre l’escriptura.

Quim Monzó té com a temàtica principal els tòpics i mentides que envolten els aspectes de la vida quotidiana.

Els seus contes s’agrupen en l’alienació de la vida en parella (relacions amoroses de l’època) i la reescriptura en clau irònica o la deformació d’episodis literaris ben coneguts. Tots ells, demanen la complicitat d’un lector model despert i autònom.

Ell descriu el procés d’escriptura com un procés d’improvisació sense pla previ, escriu coses sobre la societat actual que es poden creure. La seua narrativa es recolza en la naturalitat del llenguatge. Als seus textos s’aprecia l’humor utilitzat per distanciar el text del lector, per crear complicitat amb ell i és l’element més actiu en la història. El seu estil és incisiu, ràpid i el·líptic. Utilitza ironies, hipèrboles, contrastos, antítesis, adjectius i onomatopeies. La seua obsessió sempre acaba en el dubte perquè construïx les històries des de la incertesa.