ÍTEM 6: DESCRIU LES TENDÈNCIES MÉS RELLEVANTS DE LA POESIA EN EL PERÍODE QUE VA DES DE LA POSTGUERRA FINS A FINALS DELS ANYS 70.
MANUEL COSÍN
Els estudis historiogràfics establiren una divisió de la postguerra en tres
etapes: la postguerra immediata (1939-1945), la primera consolidació
(1945-1959) i la segona consolidació (1959-1970).
En la primera,
l’exili fou el tema predominant. La consciència de representar la pàtria
aniquilada per la repressió feixista provocà una gran activitat, manifestada en
la creació d'editorials, certàmens literaris i revistes, a l’exili.
La segona etapa es caracteritza pel reconeixement iternacional
del franquisme. La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una
literatura de caràcter més realista encara que amb algunes restriccions: no es
permeten ni traduccions ni revistes d'informació general o literària. Per això,
les principals revistes s'editen de manera clandestina.
Als anys cinquanta sorgeix la poesia social. Les seues primeres
manifestacions daten de mitjans de la dècada del cinquanta. A més, hi ha la
mort de Carles Riba el 1959 data emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia
postsimbolista.
En la tercera accedeix al poder una generació
de formació tecnocràtica que entén que cal liberalitzar l'economia i la
societat per a aconseguir major desenvolupament. A finals dels seixanta el
realisme entra en crisi. Els autors de la «generació dels setanta» Francesc
Parcerisas, Joan
Navarro o Marc Granell -canviaran
l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme,
tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida
al seu desassossec vital. Els autors abans marginats per l'estètica realista, com
Riba o Brossa són rehabilitats.
Cantautors tan destacats com Lluís
Llach, Raimon, Ovidi Montllor donaren
veu a les reivindicacions polítiques antifranquistes de la transició.
ENRIC TORAN
Els estudis historiogràfics ens han permés dividir la postguerra en tres
etapes: la postguerra inmediata (1939-1945), la primera consolidació (1945-1959) i
la segona consolidació (1959-1970).
En aquesta
primera etapa la majoria dels escriptors es trobaven a l’exili. El tema
principal era la representació de la pàtria aniquilada pels feixistes. Dos
llibres de poemes molt importants, escrits per autors exiliats a Amèrica, van
ser Nabí, de
Josep Carner i Elegies de
Bierville, de Carles Riba.
Durant la
segona etapa va disminuir la censura i es va poder començar a crear una
literatura més realista. Per això eren editades clandestinament, com Ariel,
Antologia i Dau al set.
Al País
Valencià, amb l’arribada dels anys cinquanta va sorgir una nova generació
d’escriptors, com Xavier Casp i Miquel Adlert, de caràcter més simbolista, que
ràpidament va deixar enrere la influència d’altres escriptors com Carles
Salvador.
És també durant aquesta època
quan la poesia social sorgirà en les lletres catalanes i , cap als anys 60, es
consagrarà com el centre del sistema poètic. La mort de Carles Riba marcarà el
final d’aquesta etapa simbolista. Fins i tot alguns poetes com Joan Vinyoli van
fer un canvi d'orientació cap a un major realisme.
Aquesta hegemonia del realisme
coincideix amb la tercera etapa, moment en que es produeix l'arribada d'una
nova generació de formació tecnocràtica.
A finals dels seixanta el
realisme entra en crisi ja que autors com Josep M. Castellet i Pere Gimferreri evolucionen
cap a un accent més individual, influïts pel simbolisme i el surrealisme. En
aquesta generació dels setanta, podem incloure a Francesc Parcerisas, Joan Navarro, Brossa, etc.
També
cal destacar l’esforç de La Nova Cançó i de cantautors com Lluís Llach o Raimon
que varen escriure poemes en català en un moment de forta repressió política.
ÍTEM 7: EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC.
MARIA LARREA
L’ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa cultural del País Valencià que, els seus llibres, van reforçar.
La poesia d’ Estellés reconstrueix la memòria d’un petit món, explicat des de la seua quotidianitat, on l’amor hi serà molt present. Es tracta d’un discurs poètic oposat al de la poesia pura.
Estellés inventa una realitat per mitjà de la seua poesia, es tracta d’una crònica o documental de la realitat, de la qual uns dels millors exponents és el Llibre de meravelles, crònica d’un temps de crisi.
Aquesta quotidianitat apareix descrita amb un estil molt expressiu constituït amb la fusió de diversos registres i amb el predomini de la llengua col•loquial. Paral•lelament, també es mostra una elaboració estilística i retòrica, visible en la adjectivació, les imatges metafòriques i en fórmules clàssiques com l’ègloga i l’alexandrí.
Una altra aportació d’ Estellés fou l’ús dels referents de la tradició literària clàssica, de vegades amb una intenció paròdica o irònica. En les Horacianes les al•lusions al món llatí transformen la crònica en poesia lírica i com al Llibre de meravelles, es fan referències constants a autors de la literatura catalana medieval.
VIRGÍNIA GÓMEZ
Estellés és el
màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor,
absolutament representatiu de la postguerra. Estellés entra com a poeta, en la dècada
dels setanta. En 1970 es va produir el
que s’ha anomenat el boom Estellés. En 1971 va publicar el Llibre de meravelles.
En la poesia d’Estellés hi ha la
reconstrucció en la memòria d’un petit món, es tracta d’un discurs poètic
deliberadament oposat al de la poesia pura.
El poeta de Burjassot inventa la
realitat per mitjà de la seua poesia, no es pot enquadrar en el realisme
històric que es propugnava en la dècada dels seixanta. Es tracta d’un
testimoniatge del qual un dels millors exponents és el Llibre de les meravelles,
crònica impressionant d’un temps de crisi.
En la seua poesia la realitat quotidiana
apareix descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de
diversos registres, amb predomini de la llengua col·loquial.
Mostra també una particular elaboració
estilística, retòrica i en la utilització de fórmules clàssiques,
particularment l’ègloga i l’alexandrí.
Una altra aportació important d’Estellés
al gènere poètic és l’ús de referent de la tradició literària clàssica. Aquest
procediment li permet operar amb un cert distanciament, com les Horacianes. En
aquest llibre el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, barrejant
València amb la Roma imperial.
De la mateixa manera, en el Llibre de meravelles la crònica de la
València de la postguerra es contrapunta amb referències constants a autors de
la literatura catalana medieval.
TEMA 8: EXPLICA LES CARACTERÍSTIQUES MÉS IMPORTANTS DE LA PRODUCCIÓ POÈTICA DE SALVADOR ESPRIU.
RAQUEL VILLARROYA
Salvador Espriu aconseguirà reconeixement com a
autoritat poètica i moral a la postguerra. Per les influencies mitològiques crea
un mite,Sinera, cabdal a tota la seua
obra. Es tracta d’un món elegíac, que és el punt de partida d’una meditació
existencial sobre la condició de l’home i de la seua llibertat. La seua poesia
és qualificada pel mateix poeta com a “meditació de la mort
El conjunt poètic d’Espriu forma un tot unitari
en què els cicles temàtics apareixen en les diverses obres. Són tres els eixos
en què es pot classificar l’obra poètica d’Espriu: la satírica, l’elegíaca i la
cívica o didàctica.
En la satírica, mostra un món grotesc on les persones
assoleixen un caràcter de titelles. Un dels exemples més representatius és Les
cançons d’ Ariadna.
Pel que fa a l’elegíaca, escriu un tipus de peces en
què, exposa la desolació davant la mort, el pes inexorable del temps i la
superficialitat del gènere humà. Són una clara mostra Cementiri de Sinera
,El caminant i el mur i Final de laberint.
Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a
favor de la dignitat i la llibertat dels pobles. La pell de brau és
l’emblema d’aquest tipus de producció on presenta la tragèdia de Sepharad,un
territori assolat per les guerres fratricides. I a més escriu el Llibre se
Sinera.
En el moment en què triomfaven les noves tendències
literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de
l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.
La trajectòria poètica d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms d’aquells vells secs (1967), Setmana Santa (1971) , Formes i paraules (11975) i Per la bona gent (1984)
La trajectòria poètica d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms d’aquells vells secs (1967), Setmana Santa (1971) , Formes i paraules (11975) i Per la bona gent (1984)
VIRGÍNIA GÓMEZ
Va nàixer a Santa Coloma de
Farners el 1913. Abans de la guerra realitzarà la seua obra en prosa encara que
serà a la postguerra quan apareix la seua obra poètica i quan aconseguirà
reconeixement com a autoritat poètica i moral.
La
seua poesia és qualificada pel mateix poeta com a ‘’ meditació de la mort’’.
Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana, i ho transmet
mitjançant un estil auster, sec i precís.
El
conjunt poètic d’Espriu forma un tot unitari en què els cicles temàtics
apareixen en les diverses obres. Alguns d’aquests temes són la mort, la Guerra
Civil i les seus repercussions.
Són
tres els eixos en què es pot classificar l’obra poètica d’Espriu: la satírica mostra un món grotesc; l’elegíaca, exposa la desolació davant
la mort, el pes inexorable del temps i la superficialitat del gènere humà. La
poesia cívica, crit a favor de la
dignitat i la llibertat dels pobles, i adreçarà un missatge en lo didàctic
d’esperança al poble.
La
pell de brau a (1960), obtingué ressò dintre i fora de Catalunya.
En el moment en què triomfaven
les noves tendències literàries del realisme històric, la poesia cívica
d’Espriu va adquirir un gran ressò.
La
trajectòria poètica d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms
d’aquells vells secs (1967) Setmana Santa (1971), Formes i paraules (1975) i
Per la bona gent (1984).
LAURA GARCÍA BARREDA
Salvador Espriu era un home amb un bagatge cultural extraordinari que es
reflexa en les referències a les mitologies grega, egípcia i bíblica en les
seues obres.
La seua poesia és qualificada per ell mateix com "meditació de la
mort", ja que per a ell la mort és la realitat última de l'existència
humana. Això ho transmet mitjançant un estil auster, sec i precís. D'aquesta
forma, els temes principals que empra són la mort, la Guerra Civil i les seues
repercussions.
A més, la seua obra poètica es pot classificar en tres eixos: la satírica,
l'elegíaca i la cívica o didàctica. En la satírica mostra un món grotesc on les
persones assoleixen un caràcter de tçitelles. S'inclou, per exemple, Les
cançons d'Ariadna. Pel que fa a l'elegíaca, escriu unes peces on exposa la
desolació davant la mort, el pes inexorable del tems i la superficialitat del
gènere humà. Són una clara mostra Cementeri de Sinera, El caminant i el mur i
Final de laberint. Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a
favor de la dignitat i la llibertat dels pobles, adreçant un missatge en to
didàctic. Destaquem La pell de brau, que obtingué un gran ressò, i Llibre
de Sinera, entre d'altres. A banda, presenta la tragèdia de Sepharad
amb una actitud profètica i d'amonestació, al mateix temps que dóna propostes
de convivència pacífica pel territori assolat per la Guerra Civil.
En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme
històric, que propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica
d'Espriu va adquirir un gran ressò.
ÍTEM 9: REDACTA LES CARACTERÍCTIQUES BÀSIQUES DE LA POESIA ACTUAL.
RAQUEL PÉREZ
La poesia
catalana ha anat evolucionant i ha sofrit canvis. Als setanta aparegueren nous
escriptors que resseguien una superació de l'endarreriment literari. Els nous
poetes buscaven sintonitzar amb la resta del domini lingüístic i mantenien un
comportament de rebel.lia a partir del simbolisme, el surrealisme i
l'avantguardisme com a maneres d'aconseguir una lírica moderna. La poesia dels
setanta fou ambiciosa i innovadora, incorporà el rigor del llenguatge,el joc
dels mots, la desrealització de la quotidianitat, l'exaltació de la imaginació
i el somni, l'ambivalència i la incertesa. L'objectivisme i la denúncia de
l'entorn social se substitueix per un subjectivisme i simbolització del món
personal.
Als huitanta, la
"normalitat" lingüísiticai literària,comportà la proliferació de
joves que s'iniciaven en la lírica. Les reiteracions, l'estil perfeccionista,
el llenguatge expressiu, quotidià ide vegades experimental són alguns trets
d'aquesta poesia on sembla dominar l'intimisme i l'herència del simbolisme, tot
i que la quotidianitat i l'experimentació també hi són presents. Aquesta època
va estar marcada per tres directrius: la que s'acosta a la realitat presentada
des d'un intimisme i una experiència quotidiana, l'avantguarda i experimentació
i les possibilitats de tradició simbolista.
A la dàcada dels
noranta abandonaren la idea d'actuar com a impulsors de la transformació
social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat
escepticisme. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes
breus, íntims i al.lusius.
Per últim, la
poesia catalana actual compta amb multiplicitat de propostes poètiques i de
qualitat. Mai hi havia hagut una diversitat tan gran que arriba a fer difícil
establir unes tendències gaire definides ja que les línies que es poden
resseguir són quasi inesgotables.
LAURA GARCÍA
La dècada dels 70 suposa l'aparició de nous escriptors
envers els anys perduts. Aquests poetes seguiren la idea d'un discurs autònom.
A més, buscaven sintonitzar amb la resta del domini lingüístic i mantenien un
comportament de rebel·lia, a partir del simbolisme, el surrealisme i
l'avantguardisme. S'aproximen a una poesia ambiciosa i innovadora, amb rigor en
el llenguatge, desrealització de la quotidianitat i el somni. Experimenten, a més, un subjectivisme
i una simbolització del món personal.
A la dècada dels 80, domina l'intimisme i l'herència del
simbolisme, tot i que la quotidianitat i l'experimentació també hi són
presents. S'estableixen tres directius: la que s'acosta a la realitat des d'un
intimisme i una quotidianitat; la que connecta amb l'avantguarda i
l'experimentació; i la que desenvolupa diverses possibilitats de tradició
simbolista des de l'intimisme fins a cert surrealisme.
Als anys 90, els escriptors tendiren a l'autobiografia i
a la intimitat, i sovint manifestaren un acusat escepticisme. A més, s'observa
una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i íntims, i
menys emfàtics.
Finalment, la poesia catalana actual compta amb una
multiplicitat de propostes poètiques de qualitat. Hi ha una gran diversitat, de
manera que hi és difícil intentar establir unes tendències definides.
ÍTEM 10: LA POESIA DE MIQUEL MARTÍ I POL HA ACONSEGUIT UN GRAN RESSÒ SOCIAL. EXPLICA-HO I RAONA-HO
RAQUEL PÉREZ
Miquel Martí i Pol és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits.
Els seus primers llibres de poemes, com El poble i La fàbrica, s’inclouen de ple en el corrent que s’ha anomenat realisme històric. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poetaes refereix a les persones concretes és una de les característiques més originals d'aquesta poesia, expressadaamb un llenguatge directe i assequible.
La difusió que, de manera progressiva, ha aconseguit l'obra de Miquel Martí i Pol l'ha convertit en un fenomen únic d'estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX. Aquesta estimació i popularitat s'expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l'hermetisme. D'altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica, i de l'experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l'autor ha obtingut ha obtingut aquest ressò. En aquest interés hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d'una part de la seua obra, n'ha fet el cantatn Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l'amor, l'experiència moral individual i col.lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l'artificiositat.
RAQUEL VILLARROYA
Miquel Martí i
Pol és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits.
Pels
volts de l’any 1970 va contraure una esclerosi múltiple que li va impedir
moure’s i parlar amb normalitat i que va afectar la seua composició poètica.
Els seus primers
llibres de poemes, com El poble i La fàbrica, s’inclouen en el realisme
històric on domina el contrast entre la descripció de la vida de l’obrer i el
tractament humà amb què el poeta es refereix a les persones concretes.
L’objecte de la
seua poesia amb fins al 1975 s’interioritza amb la solitud dins d’un món reduït
i tancat.
D’aquesta dura experiència interior n’ix amb un nou vitalisme paral·lel al que viu la societat
catalana amb la recuperació de les llibertats polítiques.
Com a contrast, un segon matrimoni i una nova estabilitat en
la seua vida són els motius d’ Els bells camins i d’ Estimada Marta.
A mitjan anys
huitanta s’inicia la darrera etapa del poeta, una nova mirada interior per la
proximitat de la vellesa.
En els llibres
que publica durant els anys noranta presenta un nou tombant, definit pel
desconcert, el desencís i la inseguretat. On escriu Un hivern plàcid i Llibre
de les solituds .
La difusió que ha
aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic
d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle XX.
Aquesta popularitat
s’explica perquè la poesia de Martí i
Pol és essencialment comunicativa i sincera. En aquest interés hi ha tingut un
pes innegable la interpretació que, d’una part de la seua obra, n’ha fet el
cantant Lluís Llach.
MARIA LARREA
La poesia té un arrel autobiogràfic i mostra la realitat de la seua malaltia, una esclerosi múltiple o del temps històric concret.
Els seus primers llibres de poemes, con El poble i La fàbrica, s’inclouen en el corrent del realisme històric. El contrast entre la descripció de la vida de l’obrer i el tractament humà és una de les característiques més originals d’aquesta poesia, expressada amb un llenguatge directe i assequible.
La irrupció, progressió i estabilització de la malaltia estan reflectides en la seua obra de la primera meitat del anys setanta. D’aquesta dura experiència n’ix amb un nou vitalisme paral•lel al que viu la societat catalana amb la recuperació de les llibertats polítiques.
L’obra de Miquel Martí i Pol s’ha convertit en un fenomen d’estimació popular. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és comunicativa i el seu món metafòric evita l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat i l’experiència biogràfica també son raons importants d’aquest ressò. A més, ha tingut un gran pes la interpretació del cantant Lluís Llach, on destaca la calidesa dels poemes, en els quals l’amor, l’experiència i la convivència amb la greu malaltia són presentats amb un llenguatge que evita l’artificiositat.
