Llicència de Creative Commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons

dimecres, 15 d’abril del 2015

DESCRIU LA RENOVACIÓ TEATRAL DEL PERÍODE QUE VA DES DE LA POSTGUERRA FINS ALS ANYS 70



Durant la immediata postguerra, el teatre català fou completament bandejat dels escenaris. El 1946 es pogué tornar a representar, però fins deu anys després no foren permeses les traduccions. Només Sagarra i Soldevilla estrenaren obres de cert relleu. En aquestos anys que els autors més actius d’abans de la guerra estaven exiliats i/o prohibits, el panorama teatral no oferí cap novetat d’interés. A la segona meitat dels anys cinquanta, s’inicià una positiva recuperació: estrenaren obres Joan Oliver, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo i van néixer l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Cal destacar, també, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, que actua com a nexe entre la nostra dramatúrgia i els principals corrents europeus. En aquesta etapa sorgien molts grups de teatre independent i directors com Ricard Salvat o Feliu Formosa. Ja a la dècada dels vuitanta els autors més significatius són Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidor i, més recentment, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé



Al País valencià

El teatre en català en els anys posteriors a la instauració de la dictadura està prohibit de forma professional, fins a 1946, quan pot començar a reprendre les seues activitats. Per tant, les manifestacions teatrals es feien de manera clandestina.
Una conseqüència de la mancança del teatre fou la desconnexió absoluta amb les línies mestres del teatre estranger contemporani, agreujada per la prohibició expressa de traduir obres estrangeres.
Les primeres representacions teatrals de postguerra es realitzen a Castelló de la Plana, on sembla que les pressions envers el català no foren tan dures, encara que també n´hi havia censura.
Però, el pes de l´activitat teatral en català el constitueix la programació de València amb dos corrents bàsics: el sainet i el teatre religiós.
Així, a partir de 1946, el teatre de sainet té un gran èxit, esdevenint teatre popular. Però, a partir de mitjan dècada dels anys cinquanta, els canvis de la societat valenciana van conformant un públic que exigeix un nou tipus de teatre. A més, sorgeixen dos espais d´oci alternatius al teatre: el cinema i la televisió.
Per altra banda, en relació al teatre religiós, les primeres manifestacions permeses durant la postguerra són les dels miracles de Sant Vicent Ferrer.
Entre les institucions privades de València que ajuden a reestablir el teatre en valencià cal ressaltar l´Ateneu Mercantil i el Teatre Estudi de lo Rat Penat.
Dels autors que intenten renovar i actualitzar el teatre valencià destaquen Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera i Joan Alfons Gil Albors.

Manifest 2010: Pel Teatre Valencià

SINDICAT D'ACTORS I ACTRIUS PROFESSIONALS VALENCIANS

dissabte, 7 de març del 2015


ENLLAÇOS D'INTERÉS

Si entreu dintre de cada imatge d'Estellés trobareu un enllaç en què trobareu informació molt interessant del poeta.




ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA
UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA
ESCRIPTORS CATALANS
FUNDACIÓ VAE
MÚSICA DE POETES

dimarts, 3 de març del 2015

RETALL DE PREMSA de l'11 de novembre de 2003


S'APAGA UNA VEU TENDRA I TENAÇ

Mor Miquel Martí i Pol, el poeta més popular

Jordi Capdevila
BARCELONA


Poeta de poble, poeta del poble, poeta popular. Miquel Martí i Pol, l'home que ha aconseguit una poesia d'abast universal a partir del seu particular món de Roda de Ter, va morir ahir víctima de l'esclerosi múltiple que patia.

La seva mort, malgrat estar anunciada des de feia temps arran de la seva malaltia, ha consternat el món català. Ahir mateix l'Ajuntament de Roda de Ter ja li va fer un ple d'homenatge. I la Nit de l'Edició, que es va celebrar al vespre a Barcelona, va recordar la figura i l'obra del creador català, el poeta més llegit.
Martí i Pol era un poeta marcat pel seu poble de Roda de Ter, on havia nascut el 1929 i on va viure una infància influenciada per la guerra i la postguerra, malgrat que sempre explicava que recordava poques coses dels seus primers anys. En el seu poema Autobiografia ja va deixar clar que "del claustre matern vaig passar directament a la fàbrica". I la fàbrica sí que va influir en la seva vida i obra: "El fet més llunyà que recordo, el fet que de veritat va marcar la meva persona, és quan als 14 anys vaig entrar a treballar a la fàbrica", va declarar el 1994. A la fàbrica hi va arribar d'escrivent, com es deia aleshores. I mentre escrivia números de l'empresa, també feia poesia gairebé sense adonar-se'n, la que li sortia, perquè "la veu poètica és una immanència", segons deia, "molt relacionada amb la meva pròpia vida".
I li sortia aleshores la poesia de contingut profundament espiritual, de diàleg amb Déu i l'home, com han descrit els estudiosos de la seva obra. Una tuberculosi que va patir el 1948 també va marcar la poesia d'aquesta època. De la primera etapa poètica són els poemaris Paraules al vent, publicat el 1954 i premi Óssa Menor, i Quinze poemes.
Després vindria una segona etapa marcada pel descobriment de la realitat social després d'una profunda crisi religiosa i personal. Martí i Pol es va incorporar al corrent del realisme històric, d'un to profundament personal, que manté un delicat simbolisme però amb trets prou sarcàstics i vindicatius. D'aquesta etapa són fruit llibres tan coneguts com El poble, (1966), La fàbrica, (1972),Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i La pell del violí (1974).
El seu compromís es multiplica als anys 60 amb la seva participació en activitats polítiques, cinefòrums i concerts de cançó. També va col•laborar en revistes com Oriflama, Inquietud i Reduccions. És en aquesta època quan alguns cantautors comencen a musicar poemes seus. Però va ser Lluís Llach qui va immortalitzar més tard llargs poemaris, com Un pont de mar blava i Nu. En total, s'han comptabilitzat 139 poemes en 45 discos diferents, amb la veu, entre d'altres, de Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet, Nina i Celdoni Fonoll.
L'esclerosi múltiple, detectada a començaments dels anys 70, va comportar un altre canvi de registre: la veu del poeta va anar agafant un to més intimista, cosa que ja queda ben explícita a Quadern de vacances (1976) i que es va reforçant en les obres que el transformen en poeta del poble, com Crònica de demà (1977), l'exitós Estimada Marta (1978), amb 80.000 exemplars venuts, i L'hoste insòlit (1979).
Aquesta etapa, la més fructífera del poeta tant en quantitat com en qualitat, es veu recompensada per una societat cada vegada més entregada a qui ja està considerat un veritable profeta en la seva terra. Els seus llibres arriben a tothom, els escolars el visiten i els nens transformen la seva poesia en art. La seva veu és de festa i de record, de vida i de mort, i ja no hi ha celebracions -naixements, bodes i enterraments- on no es recitin poemes seus. És també quan la societat literària el guardona amb tota mena de premis. Si Estimada Marta va rebre el premi de la Crítica el 1979, L'àmbit de tots els àmbits va ser guardonat amb el Ciutat de Barcelona i el 1991 Martí i Pol rebia el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. També ha rebut els premis Salvador Espriu, la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts i el Nacional de literatura de la Generalitat. El 1997, el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, amb l'aval de 400 ajuntaments dels Països Catalans.
Amb L'àmbit de tots els àmbits, Martí i Pol construeix un llibre d'afirmació i exaltació patriòtica, molt diferent de Primer llibre de Bloomsbury, en què reprèn l'exploració introspectiva, dins d'una línia existencial. En llibres posteriors, ja reflexiona sobre la mort, especialment a Llibre d'absències (1985), que recull l'experiència de la desaparició de la seva muller. Dos llibres sorprenents són Primavera (1978) i Hivern (1980), una creació conjunta amb alumnes d'escoles d'Esparreguera. També ha conreat la narració amb el llibre Contes de la vila de R. (1978). I de les seves traduccions, destaca la versió que va fer de Fulgor i mort de Joaquín Murieta (1982), mentre que alguns dels seus llibres s'han traduït a l'anglès, asturià, castellà, eslovè, francès i italià.

dilluns, 2 de març del 2015

diumenge, 1 de març del 2015

T.8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

       Va nàixer a Santa Coloma de Farners el 1913. Passà la seua vida entre Barcelona i Arenys de Mar, on estiuejava i d’ on provenia la seua família. Estudià dret i història antiga. El 1933 féu un viatge per Egipte, Grècia i Palestina on redescobrí les mitologies clàssiques que ell tant havia estudiat, la passió per les quals quedarà reflectida en la seua obra.
        Abans de la guerra realitzarà la seua obra en prosa encara que serà a la postguerra quan apareix la seua obra poètica i quan aconseguirà reconeixement com a autoritat poètica i moral. El 1972 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I morí a Barcelona el 1985.
      Era, Salvador Espriu, un home amb un bagatge cultural extraordinari i és per això que s’hi troben referències a les mitologies grega, egípcia i bíblica en les seues obres. Ell mateix crea un de mite, el de Sinera (anagrama resultant d’invertir l’ordre de les lletres del topònim Arenys) que serà cabdal a tota la seua obra. Es tracta d’un món atemporal, elegíac, al qual es consagra i és el punt de partida d’una meditació existencial sobre la condició de l’home i de la seua llibertat.
       La seua poesia és qualificada pel mateix poeta com a “meditació de la mort”. Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana, si som conscients que anem a morir, la vida pot començar a adquirir un sentit de consciència i dolor, i ho transmet mitjançant un estil auster, sec i precís.
       El conjunt poètic d’Espriu forma un tot unitari en què els cicles temàtics apareixen en les diverses obres. Alguns d’aquests temes són la mort , la Guerra Civil i les seues repercussions.
       Són tres els eixos en què es pot classificar l’obra poètica d’Espriu: la satírica, l’elegíaca i la cívica o didàctica. En la satírica, i gairebé esperpèntica, mostra un món grotesc on les persones assoleixen un caràcter de titelles. Un dels exemples més representatius és Les cançons d’ Ariadna (va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra). Pel que fa a l’elegíaca, escriu un tipus de peces en què, des d’una perspectiva personalitzant, exposa la desolació davant la mort, el pes inexorable del temps i la superficialitat del gènere humà. Són una clara mostra Cementiri de Sinera (1946) (elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera), El caminant i el mur (1954) i Final de laberint(1955). Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a favor de la dignitat i la llibertat dels pobles, el poeta triarà una via d’arrelament i el compromís amb la seua terra i adreçarà un missatge en to didàctic, d’esperança al poble. La pell de brau és l’emblema d’aquest tipus de producció, a més de Llibre de Sinera (1963) (on a més l’autor afegeix l’amor com a nova temàtica)
       La pell de brau (1960), obtingué ressò dintre i fora de Catalunya; presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), amb una actitud profètica i d’amonestació. Al mateix temps dóna propostes de convivència pacífica per un territori assolat per les guerres fratricides. Denúncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.
        En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.

La trajectòria poètic d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms d’aquells vells secs (1967), Setmana Santa (1971) , Formes i paraules (11975) i Per la bona gent (1984)

dijous, 26 de febrer del 2015

LA POESIA CATALANA ACTUAL








"Ningú no pot posar en dubte que la poesia catalana actual és viva i ben viva. Només cal veure la multiplicitat de propostes poètiques existents i la qualitat de moltes d'elles. Mai en la història de la poesia catalana no hi havia hagut una diversitat tan gran. Cal tenir present, és clar, que aquest és un símptoma de la modernitat (alguns en diuen postmodernitat). Aquesta mateixa diversitat és la que fa difícil i arriscat intentar establir unes tendències gaire clares i definides. Les línies que es poden resseguir són amplíssimes i quasi inesgotables. En el panorama entren en joc les diferents poètiques vigents i també, perquè no, les qüestions més  pròpiament generacionals, cosa que fa que algunes trajectòries estiguin   més consolidades que no pas unes altres."


                                                                                                                          Jaume Aulet
                                                                                         Departament deFilologia Catalana



La Universitat d’Alacant ofereix un lloc web a la biblioteca virtual Lluís Vives on hi trobareu documentació de setze poetes d’actualitat

“La poesia posterior a la dècada dels seixanta presenta encara uns contorns imprecisos, tot i que en línies generals s'hi pot observar, un cert continuisme respecte a la del setanta, palés en el lloc central que hi ocupen les recerques simbolistes i metaliteràries, com les dutes a terme per poetes com Albert Roig, Guillem Guillem o Lluís Roda. Tanmateix, hi apunten també poètiques de caire més intimista i meditatiu, influïdes per la poesia de l'experiència de Gabriel Ferrater o de la Escola de Barcelona, com les d'Enric Sòria, Manuel García Grau o Jaume Subirana. El temps anirà destil•lant, en el seu implacable serpentí, els nom que restaran en la memòria literària.

Com tota antologia, la que acull aquest portal implica una tria i una renúncia. S'hi ha prioritzat els autors vius, pertanyents en la seua majoria a la generació del setanta i posteriors, tot i que en alguns casos emblemàtics (V.A. Estellés, M. Martí i Pol, J. Valls, membres de la generació de la postguerra), s'ha fet una excepció. Esperem que amb el temps aquest portal de poesia catalana actual puga créixer i donar cabuda a tots els noms importants que ara han hagut de quedar fora per raons d'espai. Des d'ací volem agrair la Institució de les Lletres Catalanes el seu suport i patrocini.”

Joaquim Espinós
Universitat d'Alacant



Les antologies que podeu consultar per comprendre la producció poètica catalana actual, com podeu comprovar, tenen noms masculins però això no vol dir que no hi haja potesses, dones que escriuen poesia en català i que també meresquen ser estudiades.
Us deixe un blog de Júlia Costa on hi trobareu enllaços a 100 pàgines web de poetesses actuals.
 
 
 
 
Si voleu escoltar poesia catalana musicada per cantants catalans enllaceu amb aquest lloc web i en gaudireu.


Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.

dijous, 12 de febrer del 2015

POESIA DE POSTGUERRA

    Els estudis historiogràfics han establit una periodització de la postguerra en tres etapes: la postguerra immediata (1939-1945), la primera consolidació (1945-1959) i la segona consolidació o desarrollismo(1959-1970). Aquesta periodització general pot resultar també operativa per a la historiografia literària si és aplicada amb una certa flexibilitat.

     (...)L'exili va ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana.(...) La consciència de representar la pàtria aniquilada per la repressió feixista va fer que es desplegara una gran activitat, concretada en la creació d'editorials, certàmens literaris i revistes, entre les quals destaquen Quaderns de l'exili (1943-1947), Lletres (1944-1947) i Pont Blau (1952-1958). És també en l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). (...)


     La segona etapa (1945-1959) es caracteritza pel reconeixement del règim franquista en l'àmbit internacional, que posa fi a l'autarquia econòmica de l'etapa anterior. La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista. En l'àmbit català la censura idiomàtica comença a alçar-se, encara que amb algunes restriccions: no es permeten ni traduccions ni revistes d'informació general o literària. Per això, les tres principals revistes literàries de l'època -Ariel (1946-1951), Antologia (1947-1950) i Dau al set (1948-1951)- s'editen de manera clandestina. Cadascuna d'elles representa una tendència estètica determinada: Ariel és la continuadora del model postnoucentista representat per Carles Riba, que es convertirà en la figura emblemàtica del període, i exercirà un important ascendent retòric sobre autors de la generació de la Guerra Civil com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Joan Teixidor o fins i tot Agustí Bartra. La revista Antologia propugnarà una línia més innovadora i Dau al set donarà cabuda a les propostes més avantguardistes. De manera paral•lela a l'extinció de la clandestinitat i al progressiu retorn dels exiliats, la literatura de la diàspora perdrà protagonisme.

Esment a part mereix la situació del País Valencià, on en la immediata postguerra la figura de Carles Salvador, el més destacat membre de la generació de la República, aglutinà al seu voltant tots els escriptors de preguerra, sota un model estètic conservador, de clara inspiració populista. A inicis dels cinquanta arriba el relleu d'una nova generació, formada al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert, amb uns plantejaments estètics pròxims al simbolisme i la reflexió existencial. Autors tan rellevants com Joan Fuster, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés hi formen part.

     És també als anys cinquanta que la poesia social emergirà en les lletres catalanes i poc a poc ocuparà, ja als seixanta, el centre del sistema poètic. Les seues primeres manifestacions daten de mitjans de la dècada del cinquanta: La Rambla de les flors, de Jordi Sarsanedas (1954) i Poemes de la nit (1955) de Joaquim


Horta. La canonització del repertori realista es produirà a inicis de la dècada següent, amb la publicació en 1960 de dos llibres d'autors ja consagrats: La pell de brau de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart. Hi ha, a més, el fet determinant de la mort de Carles Riba el 1959, presa sovint com a data emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia postsimbolista. Fins i tot poetes tan emblemàtics d'aquesta tendència com Joan Vinyoli, assagen un canvi d'orientació cap a un major realisme, amb llibres com Realitats (1963). També el 1963 apareix l' Antologia Poesia catalana del segle XX, a càrrec de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, el pròleg del qual estableix les bases programàtiques del que anomena «realisme històric» i atorga a la nova estètica una irrefutable sanció teòrica. En l'àmbit cultural, això es tradueix en una major
Poesia, realisme, història, de 1965, reforça les bases programàtiques del moviment. Aquesta hegemonia del realisme històric coincideix amb l'etapa històrica del desarrollismoo de la liberalització (1959-1970), ja que s'hi produeix l'accés al poder d'una nova generació de formació tecnocràtica que entén que cal liberalitzar -dins d'un ordre- l'economia i la societat per a aconseguir majors nivells de desenvolupament. A finals dels seixanta el realisme entra en crisi. Les causes són tant de tipus històric: la crisi de marxisme ortodox com literari i l'automatització d'un repertori limitat des del punt de vista estètic. A més, Josep M. Castellet, un dels seus principals ideòlegs, saludava l'arribada d'aires renovadors al sistema castellà, amb els seus Nueve novísimos. Pere Gimferrer, que ocupa un lloc destacat en la generació del seixanta-vuit castellana, serà un dels artífexs del canvi estètic en la lírica catalana amb Els miralls (1970). Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell -canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital. Els autors abans marginats per l'estètica realista, com Riba, Carner, Foix o Brossa seran de nou rehabilitats. Cal remarcar, a més el paper de frontissa entre el realisme i la generació del setanta d'un autor com Gabriel Ferrater. A pesar del canvi generacional, la poesia realista manté encara als setanta una certa vitalitat, palesa en la publicació d'obres importants de poetes de primera fila, com el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (1971) o La fàbrica (1972) de Miquel Martí i Pol. La Nova Cançó, que havia contribuït decisivament a la canonització del repertori realista en els anys seixanta, continuava musicant o creant lletres de caràcter compromés. Cantautors tan destacats com Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Pi de la Serra donaren veu a les reivindicacions polítiques antifranquistes de la transició.
llibertat d'expressió, sempre tutelada per la censura, que fins al final de la dictadura franquista va exercir zelosament el seu paper. A les obres d'Espriu i Quart se sumen les d'autors valencians com Lluís Alpera o mallorquins com Miquel Bauçà, i un nou text de Castellet,

                                                                                                                         Joaquim Espinós
                                                                                                                   Universitat d'Alacant

divendres, 6 de febrer del 2015

Joan Frances Mira

Ja sé que el meu alumnat dirà que no té ninguna gràcia que jo diga que Joan Frances Mira m’entusiasma perquè sempre que arribem a un nou tema mostre apassionamet. Però aquest homenot valencià que encara és entre nosaltres és per a mi un exemple de persona en totes les seues facetes. Com a narrador em captivà quan jo era molt joveneta amb Els cucs de seda, però no us vull ni dir quan aquest estiu, per fi, vaig llegir El professor d’història. Feia anys que jo no quedava atrapada en una creació literària de gran qualitat. De les seues columnes i articles, què us diré? Jo comence la revista “El temps” pel final perquè és on s’hi troba l’article d’opinió de Mira. Sempre que puc assistic a una conferència, presentació, o el que siga que ell hi estiga...I què dir quan vaig llegir la traducció de La Divina Comèdia al català amb la variant dialectal valenciana que va rebre un Premi Nacional de traducció. I no cal ni dir que es precís admirar un home d’una saviesa tan humil, com correspon a un gran savi, perquè els mediocres són prepotents..., no ho penseu així?



En fi, que Mira em té “el cor robat” i vosaltres el podeu descobrir entrant a la seua pàgina web: http://www.joanfmira.info/general/portada.php però sobretot llegint els seus escrits, i també podeu seguir-lo al twuitter @joanfmira, les seues piulades són molt bones.