Mercè Rodoreda, La plaça del Diamanant, Barcelona: Biblioteca Hermes, 1962[2003], p. 43-44
Aquest és l'opció A de l'examen de selectivitat de juny de 2010 que podeu trobar a la pàgina de la universitat. També s'hi troba el solucionari encara que no us el recomane perquè és solament orientatiu i molt esquemàtic.
Jo us deixe el meu comentari que us ajudarà a resoldre els dubtes i a contestar i redactar correctament les respostes:
1.a.
El tema que respon al significat del text és el ball de la plaça del Diamant centrat en la protagonista, sola, indecisa i cansada amb la intenció clara, mitjançant el monòleg interior, de mostrar el món exterior però també l’ interior, i aprofundir en la psicologia del personatge principal.
Es tracta d’un fragment de la novel•la de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, i per tant, presenta una estructura narrativa, cronològica en passat. S’hi pot observar una estructura externa en dos paràgrafs, i pel que fa a l’estructura interna, el primer representaria un plantejament d’uns fets a partir d’una explicació de les causes per què la protagonista finalment accedeix a anar al ball: l’amiga li anuncia una rifa i, encara que ella està cansada, com no sap dir que no, acaba anant-hi. Aquest primer paràgraf planteja, per tant, les causes d’una conseqüència, i aquesta, la conseqüència, expressada en forma de descripció, de la línia 7 a la 10, on s’hi detalla com anava vestida per assistir a la plaça del Diamant.
Al segon paràgraf se situa la narració, una altra vegada, espacialment. La protagonista ja ha arribat a la plaça i descriu allò que veu, primer el guarniment de la plaça,després el de l’ entarimat dels músics i finalment els músics. Queda, però, interromput, amb els seus pensaments interiors respecte a les molèsties que li produeixen els enagos i els seus sentiments més profunds de solitud perquè la seua mare s’ha mort i el seu pare s’ha casat amb una altra. Així que, mitjançant la tècnica del monòleg interior, Rodoreda manifesta els pensaments de la protagonista amb un moviment que va del món exterior, a l’interior amb una progressió cada vegada més profunda fins que a la línia 21 reprén ambdós mons, “I el meu pare casat amb una altra i jo sola a la plaça del Diamant”, com a desenllaç i on hi apareixen dues veus, una que li dóna ordres “no seguis que et rebregaràs!” i una altra que li diu a l’orella quan ja badava d’avorriment, “¿ballem?. És un final obert, no queda explícita la resposta a la pregunta però, que representa un desenllaç al fragment.
Així que, encara que es tracta de dos paràgrafs corresponents a una gran novel•la, el text motiu d’anàlisi, es pot dividir atenent a una estructura narrativa en plantejament, nus i desenllaç, expressats cronològicament en passat amb la veu de la protagonista en primera persona mitjançant la tècnica del monòleg interior, propi de la novel•la psicològica, que permet arribar als pensaments del personatge i descobrir la seua consciència, el seu estat anímic, el seu psiquisme.
1.b.
El resum de la narració és el següent: Julieta insisteix en anar a ballar i com no sap dir que no accedeix encara que està cansada. La plaça està guarnida de festa, els enagos li molestes, hi havia una orquestra, però està sola sense la mare morta i el pare tornat a casar, la Julieta li diu que no es rebregue i algú li demana ballar.
1.c.
El registre lingüístic és literari, amb un llenguatge formal però com que representa l’expressió de la pròpia protagonista, és un llenguatge viu i àgil, senzill i entenedor, amb tècniques d’escriptura com el monòleg interior, en primera persona, les descripcions, precises i detallades perquè el lector tinga una imatge clara de l’entorn en què es desenvoluparà l’acció. Una altra de les tècniques narratives és aqueixa escriptura parlada “vulgues no vulgues” que apropa tant la protagonista al seu destinatari. Respecte al punt de vista, tot i que el narrador és intern protagonista, també introdueix uns altres emissors a través de l’estil indirecte “a dir-me que...(l.1) i directe “¡No seguis que et rebregaràs!”(l.23) i “ ¿ballem?”(l.25).
1.d
La tipologia textual predominant és la narrativa perquè es conten uns esdeveniments; segons la definició de Josep Mª Castellà, informa sobre fets i accions ocorreguts o imaginaris, amb una estructura temporal, en aquest cas en passat “va venir”(l.1), “Quan vam arribar”(l.11), que comença amb el fet que desencadena l’acció, després desenvolupa el relat i, finalment, el desenllaç, encara que no s’hi especifica la situació final
A més, hi ha una altra estructura textuals, la descriptiva, molt important al text, tant espacial “el sostre... “(l. 11) i física “anava blanca de dalt a baix..”(l.7) com psicològica “ i jo joveneta i sola” (l.22).
Es tracta del principi de la Plaça del Diamant, una novel•la de Mercè Rodoreda i és precisament després d’aquesta proposició de ballar que s’iniciarà la relació entre Natàlia i Quimet. Per aquest motiu el fragment analitzat és l’ inici del desenvolupament d’uns esdeveniments que, precisament s’inicien amb l’última paraula del text “¿ballem?”.
2.a.
1. Sonora
2. Oberta
3. Tancada
4. s’elideix
2.b. Significat i sinònims de les paraules següents, segons el significat que adquireixen al text:
Pinyols: part interna d’una fruita. Llavor, endocarpi, os
Estrènyer: exercir pressió sobre alguna cosa. Cenyir, comprimir, lligar, ajustar
Tant li feia dormir com no dormir: no li importava gitar-se tard perquè no necessitava dormir molt.
Glop: líquid que es traga d’una vegada. Glopada, golada, trago.
2.c. Les frases, amb el pronom feble, quedarien de la següent forma:
1. Jo no en tenia ganes
2. Quan hi vam arribar (també: Quan vam arribar-hi), els músics ja tocaven
3. N’hi havia amb una bombeta a dintre
4. tot el sostre ho era
"Em sent indi" Aquest va ser el text per a comentar en la prova de selectivitat de l'any 2003, quan encara féiem tot el comentari sencer. Us el deixe resolt tal i com es feia aleshores. Si algú necessita la solució de les preguntes me les pot demanar i li les faré arribar.
.
Per commemorar el centenari del natalici d' Enric Valor vaig escriure el comentari de text PAU d'un fragment de La idea de l'emigrant.
A la Til·lera tot havia
seguit igual, un any rere l’altre, després d’esdevenir-se la novetat del servei militar de Basili, que va estar i tot a
l’Àfrica: Vicent breguejant com sempre amb la dura terra, amb les solanades de
la sega, amb la collita de la fruita, aidat per Basili, Basília i Vicenta, que
ja festejava feia temps amb un llaurador del poble. La muller de Vicent, amb
les seues esparses i saboroses traïcions... La vida rutlava, vulgar, peresosa,
anodina, una mica sòrdida.
L’únic que havia aconseguit elevar-se espiritualment és
clar que era Àngel. Al tercer curs de carrera es va sentir amb prou forces per
declarar el seu amor a Isabel Alberola i després comunicar-ho als seus pares,
tot demanant-los perdó pel seu atreviment d’haver posat tant amunt el seu
esguard, cosa que no tenia més excusa que el gran amor que sentia per la seua
filla, feliçment correspost. Ell tenia en porta el servei militar, amb el fons
procel·lós de la greu situació del Marroc. I això també el va inclinar a
formalitzar la seua situació amb Isabel per por de perdre-la. No hi havia
diferència de fortunes –don Frederic no tenia altra cosa que la casa on vivia
(un pis confortable i luxós en la Rambla Méndez Núñez) i la carrera, i el béns
de la seua muller tampoc no eren res d’extraordinari: dos modestos pisos llogats a una moderada
renda-. Si de cas, queia la balança una
mica a favor d’Àngel, que tindria aviat la carrera i seria pel temps propietari
del mig mas que corresponia al seu pare i s’havia fet una masada important, tot
dins, és clar, de termes modestos. A més, tant don Frederic com la seua muller
eren autènticament lliberals i d’idees molt modernes en allò de les classes i
les sangs, i sobretot vertaderament admiradors del gran talent i personalitat
del jove, a qui auguraven un esdevenidor brillant. Així, doncs, van donar el
seu consentiment a aquelles relacions que feien la felicitat d’Isabel i que
s’establiren d’acord amb la rigidesa de costums que, tot i el seu liberalisme,
imperaven també per a aquest cas en
aquella casa, donat el context social inevitable.
[...]
L’admiració dels seus parents i
conveïns d’Alcoleja, a l’assabentar-se d’aquelles relacions formals d’Àngel,
pujà de punt així com el respecte que el jove mereixia en el seu poble. Qui més
n’estava orgullós i se n’omplia la boca era Cristòfol l’estanquer, que ho
contava a tots els qui volien oir-lo.
Enric Valor,La idea de l’emigrant. Ed. Gregal, 1982
- Comprensió del text [3 punts]
a) Descriu el tema i les
parts bàsiques del text. [1 punt]
b) Resumeix el contingut del
text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]
c) Identifiqueu i expliqueu les marques
de modalització que hi ha al text. [0’5]
d) Identifica la tipologia
textual especificant els trets corresponents que apareixen al text. [0’5 punts]
- Anàlisi
lingüística del text [3 punts]
a)
Indica la pronunciació dels elements
subratllats: [1 punt]
1.
formalitzar: sorda o sonora?
2. renda:
oberta o tancada?
3. respecte
: oberta o tancada?
4. llogats
a una moderada: sorda o sonora?
5. tot
dins: sorda o sonora?
b)
Digues quina funció sintàctica
realitzen els sintagmes subratllats i substituïx-los per un pronom feble en
l’oració.[1 punt]
1. comunicar-ho als seus
pares
(l.9)
3. es va sentir amb prou forces (l.8)
4. declarar el seu amor a Isabel (l 8)
c)
Escriviu un sinònim dels mots següents,
d’acord amb el significat que prenen
al text. [1 punt]
1. breguejant
(l.2)
2. aidat
(l.4)
3.sòrdida(l.6)
4. les
sangs(l.21)
d)
Expressió
i reflexió crítica [4 punts]
a)
Explica
les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.
b)
El
text reflexa un període històric anterior a la Guerra Civil Espanyola. Valora la situació de la narrativa
en acabar aquest conflicte bèl·lic.
1.a.
El tema que dóna coherència al text d’Enric
Valor és la vida a la Til·lera, centrat en el festeig d’Àngel i amb la intenció
de destacar-ne la seua transcendència al poble. Com que es tracta d’un text
narratiu, la seua estructura esdevé
temporal, cronològica respecte a un temps passat, contat en tercera persona per
un narrador omniscient.
El primer
paràgraf correspon al plantejament, amb una situació inicial, on es destaca la
vida monòtona i inalterable de la Til·lera que, com a gran irregularitat estava
el servei militar de Basili a l’Àfrica, però tot seguit i després dels dos
punts, arranca una descripció de com hi discorria el devenir quotidià,
destacant-ne un altre fet que és el festeig de Vicenta o el comportament
escadusser de la muller de Vicent.
El segon
paràgraf arranca amb allò que correspondria al Fet que desencadena l’acció:
l’amor d’Àngel i Isabel. Tot el paràgraf arreplega el desenvolupament dels
fets: la demanda d’Àngel als pares d’Isabel del consentiment per a poder
festejar-la. Des de la línia 11 fins a la 22 s’hi descriuen les causes que
afavoreixen aqueixa relació: la primera el servei militar i l’allunyament que
això suposaria amb la seua estimada Isabel; la segona, i que més detalls
aglutina, és la posició social i econòmica dels nuvis que, com no podia ser
d’una altra manera, és semblant, o siga, que ambdós pertanyen a la mateixa classe social; i la tercera, el
tarannà lliberal i modern dels pares d’Isabel que confien en el futur flamant
d’Àngel. Per tot això, a la línia 22 , amb un connector de conseqüència “Així,
doncs”, els pares consenten el festeig
tot i destacar el narrador la paradoxa, ben bé hipòcrita, del liberalisme dels
pares ja que no defugen les formalitats
protocol·làries a què els sotmet la seua posició social.
Després d’un claudàtor que indica que s’ha eliminat un
fragment, l’últim paràgraf vindria a representar el desenllaç i la situació
final on queda palesa la importància de l’esdeveniment, i la difusió que té al
poble.
1.b.
Un
possible resum del contingut
significatiu del fragment de La idea de
l’emigrant, podria ser el següent: A
la Til·lera la vida continua igual que sempre, a excepció del servei militar de Basili. Àngel
demana permís als pares d’Isabel per a festejar-la, i com totes les condicions
són favorables, aquestos accedeixen i s’atenen als rígids costums de la seua
condició social. Tot el poble d’Alcoleja n’està satisfet i cofoi.
1.c
És la veu del
narrador la que mostra un text molt modalitzat,
aporta molta subjectivitat amb la
seua presència, mitjançant els següents recursos lingüístics:
Destaca la quantitat de
lèxic valoratiu com els noms,
“novetat(l.2), traïcions (l.5), atreviment (l.10), esdevenidor (l.22),
consentiment 23) rigidesa(l.24), L’admiració (26); els adjectius ,“igual (l.1), solanades (l.3), esparses i saboroses (l.5), vulgar,
anodina, una mica sòrdida (l.6), extraordinari(l.16), important (l.19),
modestos (l.19) autènticament, modernes (l.20), brillant (l.22), inevitable
(l.25) o els verbs, “breguejant
(l.4), inclinar(l.13)imperaven (24). Així com les expressions quantitatives, “amb prou feines(l.8), el gran
amor(l.11), greu situació (l.12), gran talent i personalitat(l.21),
auguraven(l.22).També és destacar l’ epítet
“dura terra”(l.3) i “modestos
pisos”(l.16), “ moderada renda”(l.16). O les frases fetes “Ell tenia en porta(l.11),
queia la balança (l.17) se n’omplia la boca(l.28). A més d’expressions on queda
clar el posicionament de l’emissor “és clar”(l.7 i 19). O d’altres recursos com
l’ampliació de la informació amb un parèntesi a la línia 14.
És evident que el locutor intervé obertament a l’hora de
narrar la història per donar-li un tarannà ben particular i personal.
1.d.
La tipologia textual predominant és la narrativa perquè
és tracta d’un relat que conta uns fets en
un espai concret i en passat, mitjançant un narrador omniscient que coneix no
solament el present sinó també el passat
dels personatges, així com les seus
possessions, pensaments i valors. A més
el llenguatge també s’hi correspon ja que el seu registre és el literari amb la
repetició de sintagmes (l.3), enumeracions (l.6), epítets (“dura terra”, línia
3),
Una altra estructura textual és la descriptiva que ja apareix al primer paràgraf quan fa
referència al treball de Vicent a la Til·lera,
a les línies 2 i 3 , així com al segon paràgraf quan dóna compte de propietats i estudis,
tant dels pares d’Isabel com d’Àngel, des de la línia 13 fins a la 22.
- Anàlisi lingüística del text [3
punts]
a)
Indica la pronunciació dels elements
subratllats: [1 punt]
1.
formalitzar: sonora
2. renda:
tancada
3. respecte
: oberta
4. llogats
a una moderada: sonora
5. tot
dins: sonora?
b)
Digues quina funció sintàctica realitzen els
sintagmes subratllats i substitueix-los per un pronom feble en l’oració.[1
punt]
1. comunicar-ho als seus
pares
(l.9)
Funció
de Complement Indirecte: comunicar-los-ho
2. es va sentir amb prou forces (l.8)
Funció
de Complement Circumstancial de Mode: s’hi
va sentir
4. declarar el seu amor a Isabel (l.9)
Funció de Complement
Directe (el seu amor) i de Complement Indirecte (a Isabel): declarar-li’l
c)
Escriviu un sinònim dels mots
següents, d’acord amb el significat que prenen al text. [1 punt]
1. breguejant
(l.2): Lluitant, bategant-se, batent-se
2. aidat
(l.4): Ajudat
3.sòrdida(l.6):
Miserable, precària, mesquina
4. procel·lós
(l.12): Agitat, turbulent
Ací us deixe el comentari de El meu germà, que hem corregit a classe:
Un migdia de Nadal, en ple dinar i sense que cap malaltia o avís previ —ni que fos petit i discret— ens hagués permès sospitar cap problema de salut, el meu germà es va morir. No havia estat mai un noi gaire actiu —es marejava sovint, i no li agradava jugar a futbol ni emborratxar-se amb els companys quan anàvem al restaurant xinu que no acaba d’anar bé. Per això els pares es van quedar en un estat de xoc tal que no acabaven d’entendre què passava en realitat. En el fons suposo que no volien entendre-ho, perquè si de debò haguessin volgut els hauria estat ben fàcil adonar-se’n: el Toni era ben mort, allà davant seu, i si no ho veien era perquè potser no podien permetre-s’ho.[...] No érem la foto de família feliç que surt als anuncis de cuines i frigorífics, però tampoc no ens ofegava la depressió. Vivíem al dia i no estalviàvem gaire perquè els nostres estudis i la hipoteca del pis devoraven tots dos sous. No anàvem mai al cine. Com a gran desembós setmanal, cada dissabte el pare comprava el diari esportiu per informar-se dels partits que s’havien de jugar aquell cap de setmana[...] El diumenge miràvem sempre el partit que feien per la tele, fos quin fos i encara que els equips ens caiguessin tan lluny que fins i tot ens costés situar-los al mapa. Quan em va arribar l’adolescència, els dissabtes i els diumenges la mare insistia que sortís amb amics; no volia que fos el que ella en deia «un nen de pis». «Tancat tot el dia a casa no tindràs mai amics, ni trobaràs cap noia que es casi amb tu.» El meu germà, dos anys més petit que jo, reia; li feia gràcia allò de les noies i de casar-se. Jo m’estimava més quedar-me a casa, mirant amb el pare els partits de futbol de la tele.
Això del Toni va ser just després que la mare hagués portat a taula la plata amb els torrons i les neules. Havíem menjat la sopa de galets, la carn d’olla i el pollastre farcit, i, de cop, com si fos la cosa més normal del món, el cap del meu germà es va decantar cap endavant, molt a poc a poc, fins a clavar la cara al plat de torrons. Els pares es van quedar glaçats. Només tocar-los s’haurien esquerdat en mil bocins. Els vaig veure tan incapaços de reaccionar que, en una crítica mil•lèsima de segon, vaig decidir fer, jo també, com si tampoc no me n’adonés. De fet no se’l miraven: miraven la taula, just davant seu, forçant la vista per no veure’l, tan indefensos que, perquè no patissin, almenys de moment, vaig passar la mà per l’esquena del Toni i, per dreçar-li el dors, el vaig estirar pel coll del jersei. Com que tota aquesta activitat necessitava una justificació que la fes mínimament versemblant, vaig agafar el tovalló i li vaig eixugar els llavis.
Quim Monzó, Els millors dels mons. El meu germà. Barcelona, Quaderns Crema, 2001
Us deixe un comentari fet el curs 2008/09. Encara que el comentari és més complet podeu veure allò que us interesse per al vostre comentari actual.
"Observació d'un voyeur". de Notes d'un desficios de Joan Fuster
Si entreu a l'enllaç trobareu el comentari "Contra la música" de Sagitari, de Joan Fuster, resolt.
CONTRA LA MÚSICA
¿No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci? Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant. Mai, la gent –les multituds- no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Les classes altes, potser una mica més, però tampoc no gaire. Inventaren el gramòfon i els seus discos primitius, i això ja fou una mena de “democratització”. Amb els transistors i els altres trucs més o menys electrònics, la música ha esdevingut l’aliment sistemàtic de l’orella humana. En els bancs, en les botigues, en els cementeris civilitzats, en els bars, en els trens, a tot arreu, la música us acompanya, Pel carrer, veieu individus que caminen amb els auriculars posats, i els conductors de cotxes engeguen, amb el vehicle, la seua ràdio-cassette. I no cal ni parlar dels locals especialitzats: les discoteques, per exemple. Ara no importa quina música siga: Bach o els Rolling, Mantovani o Peret, una “cobla” o un “corrido” de Placido Domingo. Cadascú, probablement, s’ajusta a les seues preferències, i que Déu Nostre Senyor ens faça a tots sants. El cas és que, vulguem-ho o no, naveguem permanentment enmig d’un “discurs sonor” qualsevol. Com que és molt fàcil de fer-ho, podríem atribuir-ne la culpa a les “multinacionals” del ram. I no ens equivocaríem...¿Un retorn al silenci? Serà difícil. En les àrees urbanes, el silenci no existeix. I, de més a més, ¿per a què el silenci? Hem abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...
Sagitari (1984)
-->
Gent, teatre i una confessió
Benet i Jornet reflexiona en el llibre ‘Material d’enderrocs’ sobre l’obra teatral i revela intimitats dels seus escriptors amics
Al cap de poques setmanes d’haver aparegut el llibre de memòries de Josep Maria Castellet, també en Edicions 62 s’han editat les del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet. Tot i que Castellet s’adscriu a la generació dels 50 i Benet, catorze anys més jove, a la dels 60, s’hi observen bastants coincidències, no sols en la rememoració d’algun dels escriptors desapareguts (Espriu, Terenci), sinó sobretot en el to confidencial i intimista del tractament de l’evocació. El mètode d’escriptura és el mateix. Es tracta de furgar en els records i reconstruir els moments compartits que han sobreviscut a l’oblit, rellegint, si cal, cartes, agendes, fotografies o diaris de l’època. El text resultant és, doncs, un discurs elaborat que el memorialista salva per al lector entre els enderrocs que produeix la devastació del pas dels anys.
Material d’enderroc s’estructura en dues parts. La primera, titulada “Gent”, consta de cinc capítols. En el primer, Benet relata com va conéixer, en la seua joventut, tres escriptors sèniors: Villalonga, Rodoreda i Espriu, els quals evoca més superficialment. Els quatre capítols següents, en canvi, estan dedicats als que probablement han sigut els seus grans amics: Joaquim Molas, Terenci Moix, Montserrat Roig, Joan-Lluís Marfany i Joaquim Torres. El narrador no pot evitar anar pel mig de tots ells, amb els quals està unit per una amistat entendridora. L’admiració que sent per Molas, Marfany i Torres el fa sentir-se un autèntic idiota, i fins i tot no s’arriba a explicar per què l’han distingit fent-lo amic seu, ja que creu que mai no els podrà correspondre tanta generositat. Si en Molas (deu anys més gran) Benet reconeix un magisteri intel·lectual indiscutible, vers Marfany i Torres, professors universitaris i investigadors, sent també una gran admiració, trenada amb una amistat de pedra picada. Finalment, en els retrats de Montserrat Roig i Terenci, desapareguts fa anys, Benet ens permet conéixer escenes d’una intimitat impressionant, que emocionen i captiven el lector.
La segona part, titulada “Teatre”, inclou tres peces: una evocació, un assaig i una confessió. En la primera, Benet salva dels enderrocs els teatres de barri barcelonins de la postguerra, en rememorar les funcions que es feien al de la parròquia del Carme, on va actuar fins els canvis del començament dels seixanta.
En l’assaig següent analitza l’aparició i l’evolució a Barcelona del fet teatral al llarg dels darrers trenta anys, i hi explica que a partir de l’èxit d’El retaule del flautista al Capsa (1971), per contraposició amb l’anquilosada escena de Madrid dels setanta, aquest moviment teatral anomenat independent va oxigenar el teatre català fins que va assolir, durant els vuitanta, el gran canvi escènic que ha arribat fins a l’actualitat.
En la confessió final, Benet exposa com es veu ell com a autor d’obres de teatre, com construeix el text, com redacta els diàlegs, quins problemes constata quan escriu, com tracta de solucionar-los i quina evolució observa en el conjunt de la seua obra des de l’òptica de l’edat.
Però, gràcies al distanciament dels fets, Benet planteja una profunda i sincera confessió amb què recupera, com a realitat literària, no un àlbum de fotografies estàtiques en blanc i negre, sinó unes preses de la vida privada d’aquella Súper 8 familiar que també un dia es va convertir en material d’enderroc.
Palomero, Josep
Hem començat amb els temes de poesia. Encara que ja hem llegit alguns poemes d'Estellés i n'hem parlat, he considerat que hauríeu de fer una pràctica de comentari de text. Un text que us ajudara a recordar la qüestió: "Explica les aportacions de V A Estellés al gènere poètic". Alhora us vindrà bé treballar els punts d'anàlisi del comentari i familiaritzar-vos amb els textos acadèmics.
El text que he seleccionat és un fragment d'un article aparegut a la revista Serra d'Or i que anava acompanyat d'una entrevista al poeta: "Vicent Andrés Estellés, una inconformitat" d'Enric Bou.
Al final trobareu un enllaç on hi ha una possible solució al comentari. Podeu fer suggeriments.
"I és que si alguna cosa fonamental aporta la poesia d'aquest poeta valencià al conjunt de la púdica poesia catalana és aquesta passió concreta pel món dels sentits, aquesta presència del cos, aquesta passió violenta d'amor que és l'erotisme.
Francesc Parcerisas ha definit així la poesia de Vicent Andrés Estellés: "la seva poesia parteix d'uns elements ben determinats: el món quotidià i els seus aspectes més vulgars, el diàleg amb alguns autors predilectes (Ausiàs March, Garcilaso, Horaci, Catul i els poetes catalans des de Riba i Foix fins a Espriu i Ferrater), la vindicació d'un poble i d'una llengua sotmesos al silenci i, per damunt de tot, la necessitat obsessiva d'escriure per tal de deixar constància del món i de l'experiència del poeta, de catalogar la realitat en forma de paraules, i l'exaltació de les relacions eròtiques com a motivació bàsica d´aquesta vida i únic enfrontament significatiu amb la mort”.
Vicent Andrés Estellés és un home baix, de cara rodona i ulls vius que demanen complicitat en la ironia. Amb les mans dibuixa gestos, completa les paraules i sembla marcar cesures i finals de vers. Afable, amb una sensibilitat a flor de pell, impregna les frases de sentiment i de ritme. Gairebé recita quan parla, o sembla que mentalment, potser per deformació professional, ordeni les frases dins una estructura adequada i imagini versos. Parla un valencià molt ric; de poble, com a ell li agrada."
(Enric Bou: "Vicent Andrés Estellés, una inconformitat", Serra d'Or, juliol-agost, 1978)
1. Descriu el tema i les parts bàsiques del text.2. Resumeix el contingut del text.3. Explica la tipologia textual.4. Analitza la variació lingüística.5. Tipifica els recursos tipogràfics.
6. Assenyala els recursos expressius7. Descobreix les veus del discurs.8. Destaca les marques de modalització
"Observació d'un voyer"