http://comentaridetextpau.blogspot.com.es/2010/10/durant-la-immediata-postguerra-el.html
Durant la immediata postguerra, el teatre català fou completament bandejat dels escenaris. El 1946 es pogué tornar a representar, però fins deu anys després no foren permeses les traduccions. Només Sagarra i Soldevilla estrenaren obres de cer relleu. En aquestos anys que els autors més actius d’abans de la guerra estaven exiliats i/o prohibits, el panorama teatral no oferí cap novetat d’interés. A la segona meitat dels anys cinquanta, s’inicià una positiva recuperació: estrenaren obres Joan Oliver, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo i van néixer l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Cal destacar, també, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, que actua com a nexe entre la nostra dramatúrgia i els principals corrents europeus. En aquesta etapa sorgien molts grups de teatre independent i directors com Ricard Salvat o Feliu Formosa.
Al País valencià, les primeres representacions teatrals de postguerra es realitzen a Castelló de la Plana, on sembla que les pressions envers el català no foren tan dures, encara que també hi havia censura. Però, el pes de l´activitat teatral en català el constitueix la programació de València amb dos corrents bàsics: el sainet i el teatre religiós.
Així, a partir de 1946, el teatre de sainet té un gran èxit, esdevenint teatre popular. Però, a partir de mitjan dècada dels anys cinquanta, els canvis de la societat valenciana van conformant un públic que exigeix un nou tipus de teatre. A més, sorgeixen dos espais d´oci alternatius al teatre: el cinema i la televisió.
Per una altra banda, en relació al teatre religiós, les primeres manifestacions permeses durant la postguerra són les dels miracles de Sant Vicent Ferrer. Entre les institucions privades de València que ajuden a reestablir el teatre en valencià cal ressaltar l´Ateneu Mercantil i el Teatre Estudi de lo Rat Penat.
Dels autors que intenten renovar i actualitzar el teatre valencià destaquen Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera i Joan Alfons Gil Albors.
ÍTEM 12 : DESCRIU ELS ASPECTES MES IMPORTANTS DE L'OBRA TEATRAL DE MANUEL PEDROLO.
RAQUEL PÉREZ
L'obra de
Manuel Pedrolo és una de les més
extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Amb més d’un
centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat tots els gèneres
literaris emprant diferents tècniques i temes.
Quant a
les seus obres teatrals, entre 1958 i 1963, va escriure tretze obres centrades
en la temàtica de la llibertat analitzada des de diferents angles, però amb
coincidències que permeten relacionar-les amb el teatre de l’absurd. A més, en Cruma
plantejà el tema de l’autenticitat de l’home on com més autèntic és, més
incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior( premisses
heideggerianes). En Homes i No tractà la rebel·lió d’una jove parella
contra el conformisme heretat; i, en altres obres com Situació Bis o l’Ús
de la matèria va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica més política i social. Els
trets comuns en la seua obra són els espais tancats fortament simbòlics, comportaments
quotidians però sense descripcions ni anècdotes a més d’una lògica del
llenguatge com a vehicle de discussió i especulació i fer referències crítiques
a la realitat sociopolítica. Els seus personatges són arquetípics d’actituds o
idees en una atmosfera d’angoixa i inquietud.
El seu
teatre té la necessitat d’exposar la repressió, per burlar la censura
franquista. Per finalitzar, cal dir que l’aparició del teatre de Pedrolo va
coincidir amb la del teatre europeu de
l’absurd, com el de Beckett i Pinter; tot i això, el mateix autor va
desmentir aquest paral·lelisme i va reivindicar per a la seua obra el
qualificatiu de teatre de l’abstracte i no de l’absurd.
ÓSCAR GÓMEZ
La seua obra es tracta de la més extensa de la nostra literatura actual, formada per més de 100 títols, Pedrolo emprant diferents tècniques i temes, ha cultivat tots els gèneres literaris.
Va escriure, entre 1958 i 1963, 13 obres teatrals on predominava el tema de la llibertat, per damunt d’altres com l'autenticitat de l'home (Cruma) o la rebel•lió d'una parella contra el conformisme heretat (Homes i No), així com reflexions sobre la llibertat centrada en l'aspecte polític i social.
Si s'estudia l'obra
de Pedrolo, destaquen trets comuns dins de les seues obres: espais tancats i
simbòlics, comportaments quotidians, un us del llenguatge com a vehicle de
discussió, l'eliminació d'elements històrics (per tractar de burlar la censura
franquista), i per últim, fer
referències a la realitat social dins una atmosfera d'angoixa i inquietud.
ÍTEM 13: DESCRIU LES CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L’ESCRIPTURA TEATRAL ACTUAL.
MARIA LARREA
A
partir del 1975 i durant ben bé deu anys, la feina i la funció de l’autor
teatral es va diluir en la construcció col·lectiva: els protagonistes eren ara els
directors, l’expressió corporal i la imatge. Els més importants foren Els
Joglars i La Fura dels Baus.
Però
cap a la fi dels huitanta aquest estat de coses va canviar.El Lliure va
estrenar textos de Benet i Jornet i altres autors; el Centre Dramàtic, de
Rodolf Sirera o Josep M. Muñoz Pujol. I van començar a aparèixer dramaturgs
nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé...Es va produir una
recuperació del dramaturg marcada
pel ressorgiment d’un nou tipus d’autor teatral, que s’implica en el procés
creatiu de l’espectacle desdoblant-se en intèrpret o en director.
En la dramatúrgia catalana
actual constatem autors que no s’han quedat en la faceta purament textual, sinó
que alhora dirigeixen, com Sergi Belbel o Lluís-Anton Baulenas i autors que
escriuen, interpreten i dirigeixen els seus espectacles, com Josep Pere Peyró o
Carles Alberola.
Carles Alberola, al costat
de Toni Benavent, va fundar el 1994 la companyia Albena Produccions, amb
la qual ha muntat les seues pròpies obres.
De tots aquests autors nous, l’exemple més significatiu és Sergi Belbel. Entre les seues obres
cal destacar Tàlem, Després de la pluja i La sang. L’ ascensió de Belbel com a
autor teatral s’atribueix a la tria
d’arguments tractats des d’una òptica que combina dramatisme i humor, i a l’agilitat
dels seus diàlegs i a l’eficaç estructura de les peces.
El teatre de Lluïsa Cunillé consta d’un diàleg
fragmentari, repetitiu i obert, ple de dubtes i silencis, gràcies a una
tendència anomenada «poètica de la sostracció ».
ÓSCAR GÓMEZ
Des de 1975, el
factors més importants van ser els directors, l’expressió, la imatge i el
treball col•lectiu. Es necessari destacar els grups Els Joglars i La
Fura dels Baus.
A finals dels huitanta, s’hi reprén el text i l’autor teatrals, i d’aquesta manera, la paraula recupera el seu valor per la seua capacitat d’abstracció, d’organització d’imatges i especialment, d’acció. Per aquest motiu, s’hi dóna una producció dramàtica diferent. A més, cal destacar l’obra de Benet i Jornet com una de les més renovadores del teatre català. També contribuïren les sales alternatives, algunes de les quals educaren els nous dramaturgs catalans. Amb la recuperació de la figura del dramaturg apareix un nou tipus d’autor, més implicat en la creació de l’espectacle, que esdevé intèrpret o director, com és el cas de Carles Alberola.
Cal explicar que hi ha elements comuns en els nous dramaturgs: el seu llenguatge i els temes: crisi amorosa, incomunicació, soledat, violència, racisme...
Per últim, s'ha de destacar com a factors que han permés la difusió del teatre català la capacitat d’adaptació als espectacles i la realització de musicals o guions per a sèries o comèdies.
T.14- EXPLICA L'OBRA DE JOSEP MARIA BENET I JORNET I LA SEUA RELACIÓ AMB EL MÓN AUDIOVISUAL
Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és l'autor més rellevant del teatre actual català. Sempre va estar fascinat pel teatre i el va convertir en la seua gran passió. El seu teatre és realista, es caracteritza per la reflexió sobre l'individu i la societat que l'envolta. Va estar influenciat per Salvador Espriu i Àngel Guimerà. Als 23 anys s’estrenà com a autor dramàtic amb Una vella, coneguda olor (1964), obra que explica com era la societat barcelonina de postguerra; enceta així una etapa de teatre realista, que s’ha considerat d’aprenentatge, amb el predomini d’una mateixa temàtica de fons: l’individu en la societat condicionada després del 1939. A continuació va publicar 40 obres més. Entre elles destaquen Berenàveu a les fosques (1972) on Benet incideix en la intimitat d’uns personatges de postguerra; però serà amb Revolta de bruixes (1976) quan la seua obra adoptarà un to més simbòlic.
Amb La desaparició de Wendy (1974) Benet enceta una etapa important dedicada al teatre infantil i juvenil que no abandonarà mai.
A més, ha escrit el guió de diferents sèries de televisió tant passades com actuals, sobretot al canal públic de la televisió catalana(TV3), així com en adaptacions de obres teatrals d’autors consolidats de la literatura catalana com Rodoreda o Espriu. En aquest sentit l'obra de Benet i Jornet ha influït en el món audiovisual, la qual cosa ha contribuït a la concessió de diversos premis.
