Rodolf Sirera
Ningú no pot dubtar, avui, que el teatre català -i el teatre en català- representa el sector més dinàmic de l'escena espanyola: en els Premis Max de les Arts Escèniques de l'any passat, que concedeix la Societat d'Autors per votació entre els seus membres, i que equivaldrien si fa no fa als Molière, el teatre català -i en català, insisteixo- va aconseguir més del 60% dels guardons atorgats en les diferents modalitats que s'avaluen.
Si deixem de costat aquest fet, si es vol circumstancial, i ens centrem en l'escriptura dramàtica, podem també constatar l’excel•lent vitalitat que gaudeix el teatre català en les tres darreres dècades. L'aparició d'una nova generació de dramaturgs, a partir de mitjans dels vuitanta, ha servit no només per a assegurar la continuïtat d'aquest teatre, sinó també per dinamitzar el treball dels autors que pertanyen a la generació anterior, empenyent-los a incorporar a la seva obra tècniques d'escriptura més avançades. D'altra banda, la configuració de l'estat espanyol com a estat de les autonomies, i la creixent inversió pública en teatre; la creació del Teatre Nacional de Catalunya i d'altres centres de producció institucionals; l'augment i la diversificació i especialització de les sales i el creixement i la diversificació del públic, han permès gaudir a aquest teatre, fet en català, d'un pes específic notable i d'una presència destacada, presència que no es circumscriu únicament a la seva àrea lingüística, sinó que, a través de traduccions, arriba igualment als escenaris de la resta de l'estat espanyol, i d'altres països: els casos de Josep M. Benet i Jornet i Sergi Belbel resulten, en aquest sentit, paradigmàtics.
A ningú no se li amaga, tanmateix, que el català, malgrat la vitalitat que pugui demostrar, és no sols una llengua minoritària -parlada, tot considerant el conjunt de territoris que, amb diferents variants dialectals, o amb distintes denominacions, la té com a pròpia, per uns deu milions, si fa no fa, de persones - , sinó, a més a més, una llengua que ha de coexistir, en el seu propi territori, amb una altra, d'un pes demogràfic i una presència cultural aclaparant, el castellà o espanyol, que tots els catalans, en major o menor mesura, coneixen, i en la qual s'expressen preferentment -tot i que no de manera exclusiva, tot s'ha de dir- els mitjans de comunicació.
Això vol dir que el dramaturg català, en algun moment de la seva existència, ha de plantejar-se -de manera conscient o inconscient- la tria lingüística.(...) Malgrat tot, almenys pel que respecta al teatre -potser en el camp de la novel•la, per exemple, les coses no resultarien tan evidents- la major part del teatre que s'escriu a Catalunya, amb alguna notable excepció, com és el cas de José Sanchis Sinisterra, s'escriu en català, i en català s'estrena i representa, i del català passa després al castellà i altres llengües.
Rodolf Sirera: TEATRE CATALÀ: RETORN ALS TEMES POLÍTICS?
Conferència pronunciada al Centre d'Etudes Catalanes
de l'Université Paris Sorbonne (Paris IV) el 24 d'abril de 2001
PREGUNTES:
1. Descriu el tema i les parts bàsiques del text.
2. Resumeix el contingut del text.
3. Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text.
4. Raona la varietat diafàsica o registre lingüístic i la varietat diatòpica o dialectal.
5. Destaca els recursos lingüístics de la modalització amb què s'hi fa present l'autor.
6. Analitza la dixi.
7. Busca els pronoms febles del text: digues la seua funció sintàctica i la seua relació fòrica.
8. Què sabries en referència a l’autor de la Conferència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada