Durant la immediata postguerra, el teatre català fou completament bandejat dels escenaris. El 1946 es pogué tornar a representar, però fins deu anys després no foren permeses les traduccions. Només Sagarra i Soldevilla estrenaren obres de cert relleu. En aquestos anys que els autors més actius d’abans de la guerra estaven exiliats i/o prohibits, el panorama teatral no oferí cap novetat d’interés. A la segona meitat dels anys cinquanta, s’inicià una positiva recuperació: estrenaren obres Joan Oliver, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo i van néixer l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Cal destacar, també, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, que actua com a nexe entre la nostra dramatúrgia i els principals corrents europeus. En aquesta etapa sorgien molts grups de teatre independent i directors com Ricard Salvat o Feliu Formosa. Ja a la dècada dels vuitanta els autors més significatius són Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidor i, més recentment, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé
Al País valencià
El teatre en català en els anys posteriors a la instauració de la dictadura està prohibit de forma professional, fins a 1946, quan pot començar a reprendre les seues activitats. Per tant, les manifestacions teatrals es feien de manera clandestina.
Una conseqüència de la mancança del teatre fou la desconnexió absoluta amb les línies mestres del teatre estranger contemporani, agreujada per la prohibició expressa de traduir obres estrangeres.
Les primeres representacions teatrals de postguerra es realitzen a Castelló de la Plana, on sembla que les pressions envers el català no foren tan dures, encara que també n´hi havia censura.
Però, el pes de l´activitat teatral en català el constitueix la programació de València amb dos corrents bàsics: el sainet i el teatre religiós.
Així, a partir de 1946, el teatre de sainet té un gran èxit, esdevenint teatre popular. Però, a partir de mitjan dècada dels anys cinquanta, els canvis de la societat valenciana van conformant un públic que exigeix un nou tipus de teatre. A més, sorgeixen dos espais d´oci alternatius al teatre: el cinema i la televisió.
Per altra banda, en relació al teatre religiós, les primeres manifestacions permeses durant la postguerra són les dels miracles de Sant Vicent Ferrer.
Entre les institucions privades de València que ajuden a reestablir el teatre en valencià cal ressaltar l´Ateneu Mercantil i el Teatre Estudi de lo Rat Penat.
Dels autors que intenten renovar i actualitzar el teatre valencià destaquen Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera i Joan Alfons Gil Albors.
Manifest 2010: Pel Teatre Valencià
SINDICAT D'ACTORS I ACTRIUS PROFESSIONALS VALENCIANS
1 comentari:
He trobat una notícia “Castigados sin teatro” i l’article d’opinió “Recortes educativos y teatro” publicats al diari El País en gener de 2012 que reflecteixen la precària situació en què es troba el teatre en la Comunitat Valenciana, tal i com ja s’hi mostra en el Manifest 2010: Pel Teatre Valencià.
“…Paradójicamente, ha sido el tijeretazo de otra área de la Generalitat, la educativa, el que ha disparado las alarmas en el sector teatral con especial intensidad. La suspensión de asistencias a funciones infantiles por parte de los centros escolares ha supuesto ya la pérdida de miles de pequeños y jóvenes espectadores de las salas valencianas que programan para ellos...”
Mónica
Publica un comentari a l'entrada