NOTA SOBRE LA LLIBERTAT
No feu cas de les lleis. Bé: feu-ne cas, per evitar mals majors. Però tingueu present que les lleis, sota qualsevol règim, sempre han estat dictades per “prohibir”. I si en trobeu alguna que sembla facilitar les “llibertats”, fixeu-vos-hi, perquè només ho sembla. Les “declaracions” són una cosa: són declaracions de “principis”. I parlen de “drets”: els de l’home i del ciutadà, per exemple. Us auguren i prometen tants “drets”, que, si fos de veres, això seria la glòria celestial. Però no: hi ha les lleis. Fins i tot -com en la vigent Constitució espanyola- parlen de “llibertats”, però de seguida hi trobareu una clàusula precautòria en la qual ja us adverteixen que aquestes “llibertats” seran “regulades” després, d’una o d’altra manera. Amb la “regulació” corresponent advertireu de seguida que tot són “prohibicions” que la gent que té el poder aplicarà com li plaurà. Convé no oblidar-ho. En la mesura que vivim –si hi vivim- en “llibertat”, només és la mesura de “llibertat”, tan estimada, és una fal•làcia. Tot s’ha de dir: kantianament, les llibertats no poden ser llibertats si no són respectuoses amb les altres “llibertats”. D’acord. Però entre això i les lleis habituals hi ha una distància abismal. Cada llei que - cada dia- emana del poder, retalla una llibertat. Rarament la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns: la de les “classes subalternes”. I que s’autoenganye qui vulga enganyar-se. I per això les lleis sempre han fet por. I per això, en el Codi Civil espanyol, hi ha una ratlla definitiva que diu: “la ignorància de la ley no excusa de su cumplimiento”... ¡Apa, a “cumplir la ley”! La llibertat, podem “llegir-la” en un poema de Paul Éluard...
