T.8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

       Va nàixer a Santa Coloma de Farners el 1913. Passà la seua vida entre Barcelona i Arenys de Mar, on estiuejava i d’ on provenia la seua família. Estudià dret i història antiga. El 1933 féu un viatge per Egipte, Grècia i Palestina on redescobrí les mitologies clàssiques que ell tant havia estudiat, la passió per les quals quedarà reflectida en la seua obra.
        Abans de la guerra realitzarà la seua obra en prosa encara que serà a la postguerra quan apareix la seua obra poètica i quan aconseguirà reconeixement com a autoritat poètica i moral. El 1972 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I morí a Barcelona el 1985.
      Era, Salvador Espriu, un home amb un bagatge cultural extraordinari i és per això que s’hi troben referències a les mitologies grega, egípcia i bíblica en les seues obres. Ell mateix crea un de mite, el de Sinera (anagrama resultant d’invertir l’ordre de les lletres del topònim Arenys) que serà cabdal a tota la seua obra. Es tracta d’un món atemporal, elegíac, al qual es consagra i és el punt de partida d’una meditació existencial sobre la condició de l’home i de la seua llibertat.
       La seua poesia és qualificada pel mateix poeta com a “meditació de la mort”. Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana, si som conscients que anem a morir, la vida pot començar a adquirir un sentit de consciència i dolor, i ho transmet mitjançant un estil auster, sec i precís.
       El conjunt poètic d’Espriu forma un tot unitari en què els cicles temàtics apareixen en les diverses obres. Alguns d’aquests temes són la mort , la Guerra Civil i les seues repercussions.
       Són tres els eixos en què es pot classificar l’obra poètica d’Espriu: la satírica, l’elegíaca i la cívica o didàctica. En la satírica, i gairebé esperpèntica, mostra un món grotesc on les persones assoleixen un caràcter de titelles. Un dels exemples més representatius és Les cançons d’ Ariadna (va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra). Pel que fa a l’elegíaca, escriu un tipus de peces en què, des d’una perspectiva personalitzant, exposa la desolació davant la mort, el pes inexorable del temps i la superficialitat del gènere humà. Són una clara mostra Cementiri de Sinera (1946) (elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera), El caminant i el mur (1954) i Final de laberint(1955). Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a favor de la dignitat i la llibertat dels pobles, el poeta triarà una via d’arrelament i el compromís amb la seua terra i adreçarà un missatge en to didàctic, d’esperança al poble. La pell de brau és l’emblema d’aquest tipus de producció, a més de Llibre de Sinera (1963) (on a més l’autor afegeix l’amor com a nova temàtica)
       La pell de brau (1960), obtingué ressò dintre i fora de Catalunya; presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), amb una actitud profètica i d’amonestació. Al mateix temps dóna propostes de convivència pacífica per un territori assolat per les guerres fratricides. Denúncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.
        En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.

La trajectòria poètic d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms d’aquells vells secs (1967), Setmana Santa (1971) , Formes i paraules (11975) i Per la bona gent (1984)