Llicència de Creative Commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons

dilluns, 2 d’octubre del 2023

dimecres, 22 de març del 2023

COMENTARI DE TEXT: Enric Bou: "Vicent Andrés Estellés, una inconformitat", Serra d'Or, juliol-agost, 1978

dimarts, 8 de novembre del 2022

dilluns, 19 de setembre del 2022

TEMA, PARTS I RESUM




Les dues primeres preguntes del comentari de text són molt importants perquè son qüestions molt importants per demostrar que realment has entés el text. Actualment l’ordre en què les torbareu és el següent: en primer lloc el
tema i les parts significatives del text i en segon lloc el resum. Tots tres aspectes, tema, parts significatives i resum estan ben relacionats perquè pertanyen a la coherència del text i no podem endinsar-nos en l’anàlisi semàntic del text sense resoldre aquestos tres punts.

1. Per començar és obvi que hem de llegir el text, podeu fer una lectura ràpida si veieu que ja des de la primera línia us costa entendre’l o, si us és de fàcil comprensió, podeu ja fer una lectura ben comprensiva. Quan arribeu a aquest punt d’enteniment, bé en una primera lectura, bé en una segona, s’ha de subratllar. Encara que parega molt senzill, no ho és. De vegades us poseu a ratllar tot l’enunciat i quan acabeu està tot destacat i no es veu res que siga més important, perquè d’això es tracta quan subratllem, fer veure les idees més significatives del text.

Una tècnica que em sembla fàcil d’usar és fixar-se primer en la classe de text que hem d’analitzar, és a dir, si és un text narratiu ens fixarem en l’acció, el temps, l’espai i el punt de vista (qui conta la història). Podem subratllar l’acció, fer unes fletxetes als personatges i encerclar el temps i l’espai (si són importants). Si es tracta d’un text argumentatiu mirarem de trobar quina idea està volent defensar l’autor i els arguments que hi utilitza per seduir el lector. Es podrien subratllar les idees que li valen d’arguments (no estimaríem important dades, exemples, comparacions, etc.) i enquadrar la tesi que es vol justificar, a més de posar unes claus marcant la introducció, el cos argumentatiu i la conclusió. Si observem que es tracta d’un text expositiu ens fixem en les idees que va desenvolupant, les subratllem, i també podem marcar la introducció, el cos expositiu i la conclusió. Si ens trobàrem amb un text dialogat, posem per cas, un fragment teatral, observaríem els personatges, subratllaríem les paraules que ens ajuden a situar l’acció i posaríem una fletxeta o un cercle a les acotacions importants per al devenir dels fets.

2. Quan acabem de subratllar el text, hem de veure amb claredat la seqüència en què han anat apareixent les idees, el seu ordre o la jerarquia en l’exposició. D’aquesta forma percebrem l’estructura i farem un esquema, que si tenim temps el podem escriure en el mateix full i sinó ens l’imaginarem mentalment.

3. El tercer pas que us propose, abans de posar-nos a escriure, és un minut per a resoldre aquestes tres qüestions: 1. De què parla (tema); 2. A partir de què ha desenvolupat aquest enunciat (problemàtica) i 3. Què vol exactament que el lector sàpiga (intenció comunicativa)

4. Ens posem a escriure.


Comencem a redactar el tema i ens preparem una oració introductòria del tipus el tema que dóna coherència al text, el tema de què tracta el text, el tema que es desenvolupa o bé, l’autor (diem el nom) exposa el tema...
Continuem explicant les parts i també podem tindre preparada una forma per començar del tipus: les parts significatives del text són en primer lloc..., el text està dividit en les següents parts, respecte a l’estructura del significat cal dividir el text en tres parts (o les que siguen)... És important no fer un resum sinó “explicar” com es va desenvolupant la informació. Vindrà bé saber el tipus de text que és, si és narratiu ens fixarem en una estructura temporal i en l’evolució de l’acció; si és argumentatiu veurem quina és la tesi i on s’hi troba, així resultarà una estructura:
deductiva Va del general al particular, analitzant (tesi, argumentació, conclusió)
inductiva Va del particular al general, sintetitzant (partint d’unes hipòtesis s’arriba a la tesi.)
paral•lela (successió d’idees amb igual valor, les lleis)
circular (la mateixa idea o tesi al principi i al final)
contraargumentativa (tesi contrària, arguments que la rebaten i la pròpia tesi o conclusió)determinarem quins són els tipus d’arguments i com estan disposats. Si fos un text expositiu tractarem d’esclarir el recursos per exposar les idees (exemples, dades, informació objectiva...) i la seua ordenació o jerarquització.








Arribats a escriure el resum fem una ullada a allò que hem ratllat al text i a l’esquema escrit o mental de les idees. És important tenir en compte:


1. L‘emissor del text ets tu però no elabores un text original sinó que ha de ser fidel al text inicial.
2. No usaràs expressions del tipus l’autor diu..., el text explica..., com a conclusió exposa...
3. Relacionaràs les idees subratllades mitjançant connectors lògics per obtenir un text cohesionat.
4. No has d’afegir informació que no s’hi trobe al text inicial i no has de deixar ninguna part per resumir.
5. No copies mai les paraules o expressions del text inicial a no ser que siga un terme científic, un nom propi, etc.
6. El to del teu text ha de ser neutre i objectiu, totalment expositiu i fidel al tarannà del text inicial i a la jerarquització de les idees. No comences pel final ni oblides exposar ninguna idea principal en el lloc en què hi apareix.

dijous, 15 de setembre del 2022

CURS 2022-23

 

Benvolgudes i benvolguts alumnes de 2n de Batxillerat de l'IES Eduardo Merello, 

Després de set anys torne a l'espai virtual de Blogspot per a mostrar els continguts que treballem en 2n de batxillerat.

Espere que us siga útil la meua aportació.

Us desitge un curs ben emocionant. I recordeu, per analitzar un text cal canviar la mirada.


        Si miro enrera 

        les cames em tremolen, 

        quin pou, la vida! 

 

        Perduts els símbols 

        ens queda el risc de creure 

        més en nosaltres. 

 

        Amb pocs estímuls 

        tornem a ser altra volta 

        quasi feliços.


        MIQUEL MARTÍ I POL

        Haikús en temps de guerra, 2002

dimecres, 15 d’abril del 2015

DESCRIU LA RENOVACIÓ TEATRAL DEL PERÍODE QUE VA DES DE LA POSTGUERRA FINS ALS ANYS 70



Durant la immediata postguerra, el teatre català fou completament bandejat dels escenaris. El 1946 es pogué tornar a representar, però fins deu anys després no foren permeses les traduccions. Només Sagarra i Soldevilla estrenaren obres de cert relleu. En aquestos anys que els autors més actius d’abans de la guerra estaven exiliats i/o prohibits, el panorama teatral no oferí cap novetat d’interés. A la segona meitat dels anys cinquanta, s’inicià una positiva recuperació: estrenaren obres Joan Oliver, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo i van néixer l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Cal destacar, també, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, que actua com a nexe entre la nostra dramatúrgia i els principals corrents europeus. En aquesta etapa sorgien molts grups de teatre independent i directors com Ricard Salvat o Feliu Formosa. Ja a la dècada dels vuitanta els autors més significatius són Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Teixidor i, més recentment, Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé



Al País valencià

El teatre en català en els anys posteriors a la instauració de la dictadura està prohibit de forma professional, fins a 1946, quan pot començar a reprendre les seues activitats. Per tant, les manifestacions teatrals es feien de manera clandestina.
Una conseqüència de la mancança del teatre fou la desconnexió absoluta amb les línies mestres del teatre estranger contemporani, agreujada per la prohibició expressa de traduir obres estrangeres.
Les primeres representacions teatrals de postguerra es realitzen a Castelló de la Plana, on sembla que les pressions envers el català no foren tan dures, encara que també n´hi havia censura.
Però, el pes de l´activitat teatral en català el constitueix la programació de València amb dos corrents bàsics: el sainet i el teatre religiós.
Així, a partir de 1946, el teatre de sainet té un gran èxit, esdevenint teatre popular. Però, a partir de mitjan dècada dels anys cinquanta, els canvis de la societat valenciana van conformant un públic que exigeix un nou tipus de teatre. A més, sorgeixen dos espais d´oci alternatius al teatre: el cinema i la televisió.
Per altra banda, en relació al teatre religiós, les primeres manifestacions permeses durant la postguerra són les dels miracles de Sant Vicent Ferrer.
Entre les institucions privades de València que ajuden a reestablir el teatre en valencià cal ressaltar l´Ateneu Mercantil i el Teatre Estudi de lo Rat Penat.
Dels autors que intenten renovar i actualitzar el teatre valencià destaquen Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera i Joan Alfons Gil Albors.

Manifest 2010: Pel Teatre Valencià

SINDICAT D'ACTORS I ACTRIUS PROFESSIONALS VALENCIANS

dissabte, 7 de març del 2015


ENLLAÇOS D'INTERÉS

Si entreu dintre de cada imatge d'Estellés trobareu un enllaç en què trobareu informació molt interessant del poeta.




ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA
UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA
ESCRIPTORS CATALANS
FUNDACIÓ VAE
MÚSICA DE POETES

dimarts, 3 de març del 2015

RETALL DE PREMSA de l'11 de novembre de 2003


S'APAGA UNA VEU TENDRA I TENAÇ

Mor Miquel Martí i Pol, el poeta més popular

Jordi Capdevila
BARCELONA


Poeta de poble, poeta del poble, poeta popular. Miquel Martí i Pol, l'home que ha aconseguit una poesia d'abast universal a partir del seu particular món de Roda de Ter, va morir ahir víctima de l'esclerosi múltiple que patia.

La seva mort, malgrat estar anunciada des de feia temps arran de la seva malaltia, ha consternat el món català. Ahir mateix l'Ajuntament de Roda de Ter ja li va fer un ple d'homenatge. I la Nit de l'Edició, que es va celebrar al vespre a Barcelona, va recordar la figura i l'obra del creador català, el poeta més llegit.
Martí i Pol era un poeta marcat pel seu poble de Roda de Ter, on havia nascut el 1929 i on va viure una infància influenciada per la guerra i la postguerra, malgrat que sempre explicava que recordava poques coses dels seus primers anys. En el seu poema Autobiografia ja va deixar clar que "del claustre matern vaig passar directament a la fàbrica". I la fàbrica sí que va influir en la seva vida i obra: "El fet més llunyà que recordo, el fet que de veritat va marcar la meva persona, és quan als 14 anys vaig entrar a treballar a la fàbrica", va declarar el 1994. A la fàbrica hi va arribar d'escrivent, com es deia aleshores. I mentre escrivia números de l'empresa, també feia poesia gairebé sense adonar-se'n, la que li sortia, perquè "la veu poètica és una immanència", segons deia, "molt relacionada amb la meva pròpia vida".
I li sortia aleshores la poesia de contingut profundament espiritual, de diàleg amb Déu i l'home, com han descrit els estudiosos de la seva obra. Una tuberculosi que va patir el 1948 també va marcar la poesia d'aquesta època. De la primera etapa poètica són els poemaris Paraules al vent, publicat el 1954 i premi Óssa Menor, i Quinze poemes.
Després vindria una segona etapa marcada pel descobriment de la realitat social després d'una profunda crisi religiosa i personal. Martí i Pol es va incorporar al corrent del realisme històric, d'un to profundament personal, que manté un delicat simbolisme però amb trets prou sarcàstics i vindicatius. D'aquesta etapa són fruit llibres tan coneguts com El poble, (1966), La fàbrica, (1972),Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i La pell del violí (1974).
El seu compromís es multiplica als anys 60 amb la seva participació en activitats polítiques, cinefòrums i concerts de cançó. També va col•laborar en revistes com Oriflama, Inquietud i Reduccions. És en aquesta època quan alguns cantautors comencen a musicar poemes seus. Però va ser Lluís Llach qui va immortalitzar més tard llargs poemaris, com Un pont de mar blava i Nu. En total, s'han comptabilitzat 139 poemes en 45 discos diferents, amb la veu, entre d'altres, de Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet, Nina i Celdoni Fonoll.
L'esclerosi múltiple, detectada a començaments dels anys 70, va comportar un altre canvi de registre: la veu del poeta va anar agafant un to més intimista, cosa que ja queda ben explícita a Quadern de vacances (1976) i que es va reforçant en les obres que el transformen en poeta del poble, com Crònica de demà (1977), l'exitós Estimada Marta (1978), amb 80.000 exemplars venuts, i L'hoste insòlit (1979).
Aquesta etapa, la més fructífera del poeta tant en quantitat com en qualitat, es veu recompensada per una societat cada vegada més entregada a qui ja està considerat un veritable profeta en la seva terra. Els seus llibres arriben a tothom, els escolars el visiten i els nens transformen la seva poesia en art. La seva veu és de festa i de record, de vida i de mort, i ja no hi ha celebracions -naixements, bodes i enterraments- on no es recitin poemes seus. És també quan la societat literària el guardona amb tota mena de premis. Si Estimada Marta va rebre el premi de la Crítica el 1979, L'àmbit de tots els àmbits va ser guardonat amb el Ciutat de Barcelona i el 1991 Martí i Pol rebia el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. També ha rebut els premis Salvador Espriu, la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts i el Nacional de literatura de la Generalitat. El 1997, el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, amb l'aval de 400 ajuntaments dels Països Catalans.
Amb L'àmbit de tots els àmbits, Martí i Pol construeix un llibre d'afirmació i exaltació patriòtica, molt diferent de Primer llibre de Bloomsbury, en què reprèn l'exploració introspectiva, dins d'una línia existencial. En llibres posteriors, ja reflexiona sobre la mort, especialment a Llibre d'absències (1985), que recull l'experiència de la desaparició de la seva muller. Dos llibres sorprenents són Primavera (1978) i Hivern (1980), una creació conjunta amb alumnes d'escoles d'Esparreguera. També ha conreat la narració amb el llibre Contes de la vila de R. (1978). I de les seves traduccions, destaca la versió que va fer de Fulgor i mort de Joaquín Murieta (1982), mentre que alguns dels seus llibres s'han traduït a l'anglès, asturià, castellà, eslovè, francès i italià.

dilluns, 2 de març del 2015

diumenge, 1 de març del 2015

T.8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

       Va nàixer a Santa Coloma de Farners el 1913. Passà la seua vida entre Barcelona i Arenys de Mar, on estiuejava i d’ on provenia la seua família. Estudià dret i història antiga. El 1933 féu un viatge per Egipte, Grècia i Palestina on redescobrí les mitologies clàssiques que ell tant havia estudiat, la passió per les quals quedarà reflectida en la seua obra.
        Abans de la guerra realitzarà la seua obra en prosa encara que serà a la postguerra quan apareix la seua obra poètica i quan aconseguirà reconeixement com a autoritat poètica i moral. El 1972 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I morí a Barcelona el 1985.
      Era, Salvador Espriu, un home amb un bagatge cultural extraordinari i és per això que s’hi troben referències a les mitologies grega, egípcia i bíblica en les seues obres. Ell mateix crea un de mite, el de Sinera (anagrama resultant d’invertir l’ordre de les lletres del topònim Arenys) que serà cabdal a tota la seua obra. Es tracta d’un món atemporal, elegíac, al qual es consagra i és el punt de partida d’una meditació existencial sobre la condició de l’home i de la seua llibertat.
       La seua poesia és qualificada pel mateix poeta com a “meditació de la mort”. Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana, si som conscients que anem a morir, la vida pot començar a adquirir un sentit de consciència i dolor, i ho transmet mitjançant un estil auster, sec i precís.
       El conjunt poètic d’Espriu forma un tot unitari en què els cicles temàtics apareixen en les diverses obres. Alguns d’aquests temes són la mort , la Guerra Civil i les seues repercussions.
       Són tres els eixos en què es pot classificar l’obra poètica d’Espriu: la satírica, l’elegíaca i la cívica o didàctica. En la satírica, i gairebé esperpèntica, mostra un món grotesc on les persones assoleixen un caràcter de titelles. Un dels exemples més representatius és Les cançons d’ Ariadna (va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra). Pel que fa a l’elegíaca, escriu un tipus de peces en què, des d’una perspectiva personalitzant, exposa la desolació davant la mort, el pes inexorable del temps i la superficialitat del gènere humà. Són una clara mostra Cementiri de Sinera (1946) (elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera), El caminant i el mur (1954) i Final de laberint(1955). Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a favor de la dignitat i la llibertat dels pobles, el poeta triarà una via d’arrelament i el compromís amb la seua terra i adreçarà un missatge en to didàctic, d’esperança al poble. La pell de brau és l’emblema d’aquest tipus de producció, a més de Llibre de Sinera (1963) (on a més l’autor afegeix l’amor com a nova temàtica)
       La pell de brau (1960), obtingué ressò dintre i fora de Catalunya; presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), amb una actitud profètica i d’amonestació. Al mateix temps dóna propostes de convivència pacífica per un territori assolat per les guerres fratricides. Denúncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.
        En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.

La trajectòria poètic d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms d’aquells vells secs (1967), Setmana Santa (1971) , Formes i paraules (11975) i Per la bona gent (1984)