Pàgines
dilluns, 23 de setembre del 2013
PRAXI TEXTUAL
Després de veure els pronoms relatius ens endinsem en el camí de la lingüística textual. Alguns la consideren passada de moda i creuen la necessitat de passar a analitzar els textos d'una altra manera però la realitat que tenim és, de moment, aquesta i em sembla que si la coneixem i en fem bon ús en el sentit d'entendre i produir textos ja ens en podem sentir satisfets.
dissabte, 14 de setembre del 2013
Benvinguts i benvingudes
al nou curs acadèmic 2013-2014.
Mamprenem el final d’una nova etapa, el
batxillerat. L’assignatura de valencià per a 2n de batxillerat té, per a mi, un
doble vessant, per una part estan els continguts lingüístics i literaris però
per una altra està la composició textual a partir del comentari de text. Aquesta
última part la considere tan important o més que la primera ja que vosaltres no
solament desenvolupeu la capacitat de llegir i comprendre textos de diverses
tipologies textuals sinó que demostra la vostra capacitat analítica i crítica del
coneixement cultural, polític i històric que heu adquirit a l’institut, a casa
o al carrer. De vegades em sorprén gratament que coneixeu la història del
nostre poble però són més les ocasions en què desperteu d’un somni infantil allunyat
d’unes arrels que us faran més madurs i amb una formació més adequada al vostre
nivell acadèmic.
Espere
tindre la capacitat de transmetre-us la necessitat
de l' aprenentatge del compromís, de l'esforç, la visió de futur, la
consciència de la formació cultural, prioritzar les coses importants i rebutjar
les buides de contingut i, sobretot, ESTIMAR la nostra llengua. L'objectiu és
tindre les eines necessàries perquè pugueu pensar, valorar i decidir en
LLIBERTAT.
Ens toca viure moments molt difícils, mil vegades us ho he
dit a classe, les retallades ferixen
cada dia l’ensenyament públic però no ens ha d’afectar per a res en les nostres
ganes de treballar, de millorar, d’esforçar-nos per aprendre més i perquè els
resultats siguem cada avaluació més òptims. ELS POLÍTICS PASSEN PERÒ VOSALTRES
TENIU UNA LLARGA VIDA PER DAVANT.
Us encoratge a estar units per salvar-nos de les agressions
que patim d’aquesta classe política que no sembla interessar-li que la classe
treballadora tinga una bona educació que li permeta pensar, opinar i fer-li
front a les seues manipulacions socials i malifetes econòmiques.
A estudiar, a treballar i a comprometre’ns perquè a final de
curs fem una avaluació ben positiva i ens sentim ben orgullosos del resultat.
diumenge, 5 de maig del 2013
dimecres, 24 d’abril del 2013
CONCURS DE TEXTOS ARGUMENTATIUS 2BATH
Com cada any hem fet un concurs de textos argumentatius. Enguany el tema era l'educació, i aquestos han resultat els textos guanyadors:
CRISTINA LÓPEZ PICAZO
L’EDUCACIÓ I EL PENSAMENT DIVERGENT
Actualment, l’educació en Espanya és un problema que posa els estudiants,
professorat i altres grups en un estat de preocupació i indignació important
causat per la crisi que estem vivint i sobretot per les “solucions” que li
donen.
Encara que sí que és veritat que la crisis ha suposat ser un problema de
molta rellevància a l’educació al temps actual, potser que el problema que
engloba tot l’assumpte de l’educació provinga de la seua estructura tal com
il·lustra l’escriptor, educador i conferenciant britànic Sir Ken Robinson al vídeo
“El paradigma del sistema educatiu”,
es tracta d’una critica positivista de l’educació i els seus errors i proposa
com a via de solució el pensament divergent per a despertar les formes de submissió.
És
important formar-se com a persona que formarà part del món laboral, però, es
correcte la forma d’organització del sistema educatiu que és bàsicament el
mateix des del temps de la
il·lustració?
Potser la clau siga renovar,
canviar, innovar, encontrar noves formes d’ensenyar per a no frenar capacitats
tan importants com la creativitat, fomentar, en majúscula el pensament
divergent.
AMAYA ORÓN
EXCEL·LÈNCIA O INTEGRACIÓ?
El sistema educatiu espanyol
actual no segrega als alumnes, sinó que els integra a les aules per evitar
l’exclusió dels xiquets immigrants o amb dificultats i menor nivell acadèmic i
per afavorir la convivència entre les diferents cultures que hui conviuen al
nostre país.
Hi ha gent que critica aquesta forma d’educar dient que açò perjudica als bons alumnes, ja que a l’estar en la mateixa aula que altres amb menor nivell, els seus coneixements no son tan amples com ho serien si estigueren separats dels altres, i potser tenen part de raó, però aquest és un pensament un tant elitista.
Hi ha gent que critica aquesta forma d’educar dient que açò perjudica als bons alumnes, ja que a l’estar en la mateixa aula que altres amb menor nivell, els seus coneixements no son tan amples com ho serien si estigueren separats dels altres, i potser tenen part de raó, però aquest és un pensament un tant elitista.
Aquest tipus d’educació disminueix
notablement els problemes d’exclusió i marginació d’alumnes d’altres països,
cultures i religions, i pense que aquesta integració es veu poc a poc
reflectida en la societat. Jo mateixa ho puc comprovar tots els dies quan veig
xiquets de diferents nacionalitats jugant junts al parc, sense que aspectes com
la seua nacionalitat influïsquen. Aquesta
actitud no es veu solament en els xiquets: la integració és cada vegada més
real i açò es, en part, gràcies a l’educació.
Seria
utòpic pensar en la màxima integració i la màxima excel·lència tot alhora i és
per açò que la societat ha de valorar si es millor formar una elit d’alumnes o
integrar per potenciar valors com el respecte i la convivència.
YAO CALVO-FLORES
INDIVIDU OBLIDAT
Arnold Glasgow diu, “un dels
principals objectius de l'educació ha de ser ampliar les finestres per les
quals veiem el món”. Però ara dic jo, com es pot saber quan un xiquet de deu
anys és capaç de veure el món des d'una àmplia vidriera i un altre de la
mateixa edat només ho veu des d'un forat?
malgastar talent
que existeixen. Mai sabrem que aquell xiquet als dotze anys podia haver escrit
un poema a l'altura de Neruda, perquè estava molt ocupat memoritzant els rius i
afluents de la Península Ibèrica.
LAMBERTO VILLARROYA
L´educació com un
valor infrangible
L’educació,
lluny de ser un privilegi inaccessible com abans era considerat, avui, en
aquesta societat i deixant de costat la forta crisis que estem sofrint, és un
privilegi accessible per a tots. Pot ser, hi haja gent que considere que, les
despeses en aquest servei com poden ser, la compra de llibres, els uniformes, o
simplement els bolígrafs, són elevats i
difícils d’afrontar amb la crisis que hi ha.
Per altre costat molta gent està
atribuint el fracàs escolar també a aquesta crisis i afegeixen que amb aquestes
retallades del govern, l’educació
deixarà de ser tan bona com ho era abans. Encara que en la meua humil opinió
estic totalment d’acord en que la disminució dels recursos fan que siga més
difícil donar classe o que hi haja augmentat el nombre d’alumnes en la mateixa
aula, son fets que no hi ajuden ni afavoreix a l’educació. Però el que no trobe
coherent es que amb aquests canvis el nivell de l’educació disminuïsca, perquè
aquest nivell, únicament està en les mans dels alumnes i del professorat, els
quals, amb uns valors ben definits y marcats com: l’afany d’ensenyar i d’ajudar
els alumnes en qualsevol problema, no deixen que aquest nivell que tant ha
costat d’aconseguir, s’esfume per una crisis. Perquè ells saben que l’única
solució per a passar aquest moment d’incertesa
és amb l’educació i ells posseïxen els instruments per a aconseguir-ho:
“nosaltres”, els estudiants. Estudiants també conscients del que està ocorrent
i conscients també de la importància de l’educació.
Per això afirme que l’educació és un
valor infrangible i necessari per a dur a terme la recuperació del benestar.
dimarts, 9 d’abril del 2013
dilluns, 18 de març del 2013
14/04/2010Per buscar "sempre" nous camins expressius, encapçalant "la representativitat de la literatura dramàtica catalana"
Josep Maria Benet i Jornet, Premi Max d'Honor 2010
Text: ACN "culturaioci.com"
Foto: AELC
El dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet ha estat guardonat amb el Premi Max d'Honor 2010. Malgrat la seva versatilitat en llenguatges tan diversos com el teatre, el cinema o la televisió, és al primer "on em trobo millor en aquesta vida", segons assegura ell mateix.
Benet i Jornet és un dels autors teatrals que es va donar a conèixer a l'entorn del Premi Josep Maria de Sagarra i l'actiu moviment de Teatre Independent dels anys 60', base de l'evolució de l'escena catalana actual. Els responsables dels Max, premis de les arts escèniques, asseguren que, des d'aleshores, l'autor ha buscat "sempre" nous camins expressius, encapçalant "la representativitat de la literatura dramàtica catalana".
El Premi Max d’Honor 2010 és una de les quatre estatuetes que es lliuren per designació directa en la tretzena edició dels guardons, juntament amb el Premi Hispanoamericà, el Premi Noves Tendències i el Premi de la Crítica. Josep Maria Benet i Jornet rebrà el guardó en el transcurs de la cerimònia de lliurament d'aquests XIII Premis Max, el 3 de maig, al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia.
Un escriptor compacte que ha triomfat amb les sèries televisivesJosep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) durant gairebé cinc dècades ha configurat un univers dramàtic personal i compacte, format per prop de mig centenar d'obres i caracteritzat per unes temàtiques constants, per la recerca de nous codis formals i expressius, i per la voluntat d'evitar la identificació del seu teatre amb una estètica determinada. El seu teatre es caracteritza per la reflexió sobre l'individu i la societat que l'envolta, encara que la seva obra ha evolucionat del realisme vers temàtiques més íntimes i existencials.
Es va donar a conèixer l'any 1964 amb 'Una vella, coneguda olor'. Les seves obres han estat traduïdes a l'espanyol, l'euskera, el portuguès, el francès, l'anglès, l'alemany, el polonès, el búlgar, l'hongarès, el rus i el coreà. També s'han publicat i representat en aquestes llengües.
La faceta que més fama li ha reportat, tot i això, ha estat la de guionista televisiu. És el pare de grans i llargues sèries d'èxit a Televisió Espanyola i Televisió de Catalunya, com ara 'Amar en tiempos revueltos', 'La Señora', 'Poblenou', 'Rosa', 'Nissaga de poder', 'Laberint d'ombres', 'Ventdelplà' o 'Zoo'.
En un text que ha facilitat l'organització dels premis Max, Benet i Jornet es defineix així: "Sóc escriptor de teatre, diria, per una mena de fatalitat inevitable, malgrat jo mateix, malgrat les meves mancances, les meves febleses. Hi ha d'haver una altra anàlisi més racional que aquesta, però l'amor al teatre ha estat i és una obsessió que condiciona per complet la meva vida. Tinc molt poca confiança en mi mateix, però sé que mai no deixaré d'escriure teatre, mai no deixaré de lluitar per crear unes peces teatrals sempre més rigoroses i ambicioses que les que he escrit abans. Encara que m'estimbi. Però m'estimbaré intentant aixecar el propi llistó. Escriure no és senzill. Cada vegada menys. Escriure no és posar-te a pixar i suposar, pretensió elemental, que pixes or. Escriure ha de suposar una pretensió diferent i desmesurada, ha de ser voler edificar una catedral, feina plena d'infinits problemes que no és segur si sabràs resoldre".
Josep Maria Benet i Jornet, Premi Max d'Honor 2010
Text: ACN "culturaioci.com"
Foto: AELC
El dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet ha estat guardonat amb el Premi Max d'Honor 2010. Malgrat la seva versatilitat en llenguatges tan diversos com el teatre, el cinema o la televisió, és al primer "on em trobo millor en aquesta vida", segons assegura ell mateix.
Benet i Jornet és un dels autors teatrals que es va donar a conèixer a l'entorn del Premi Josep Maria de Sagarra i l'actiu moviment de Teatre Independent dels anys 60', base de l'evolució de l'escena catalana actual. Els responsables dels Max, premis de les arts escèniques, asseguren que, des d'aleshores, l'autor ha buscat "sempre" nous camins expressius, encapçalant "la representativitat de la literatura dramàtica catalana".
El Premi Max d’Honor 2010 és una de les quatre estatuetes que es lliuren per designació directa en la tretzena edició dels guardons, juntament amb el Premi Hispanoamericà, el Premi Noves Tendències i el Premi de la Crítica. Josep Maria Benet i Jornet rebrà el guardó en el transcurs de la cerimònia de lliurament d'aquests XIII Premis Max, el 3 de maig, al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia.
Un escriptor compacte que ha triomfat amb les sèries televisivesJosep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) durant gairebé cinc dècades ha configurat un univers dramàtic personal i compacte, format per prop de mig centenar d'obres i caracteritzat per unes temàtiques constants, per la recerca de nous codis formals i expressius, i per la voluntat d'evitar la identificació del seu teatre amb una estètica determinada. El seu teatre es caracteritza per la reflexió sobre l'individu i la societat que l'envolta, encara que la seva obra ha evolucionat del realisme vers temàtiques més íntimes i existencials.
Es va donar a conèixer l'any 1964 amb 'Una vella, coneguda olor'. Les seves obres han estat traduïdes a l'espanyol, l'euskera, el portuguès, el francès, l'anglès, l'alemany, el polonès, el búlgar, l'hongarès, el rus i el coreà. També s'han publicat i representat en aquestes llengües.
La faceta que més fama li ha reportat, tot i això, ha estat la de guionista televisiu. És el pare de grans i llargues sèries d'èxit a Televisió Espanyola i Televisió de Catalunya, com ara 'Amar en tiempos revueltos', 'La Señora', 'Poblenou', 'Rosa', 'Nissaga de poder', 'Laberint d'ombres', 'Ventdelplà' o 'Zoo'.
En un text que ha facilitat l'organització dels premis Max, Benet i Jornet es defineix així: "Sóc escriptor de teatre, diria, per una mena de fatalitat inevitable, malgrat jo mateix, malgrat les meves mancances, les meves febleses. Hi ha d'haver una altra anàlisi més racional que aquesta, però l'amor al teatre ha estat i és una obsessió que condiciona per complet la meva vida. Tinc molt poca confiança en mi mateix, però sé que mai no deixaré d'escriure teatre, mai no deixaré de lluitar per crear unes peces teatrals sempre més rigoroses i ambicioses que les que he escrit abans. Encara que m'estimbi. Però m'estimbaré intentant aixecar el propi llistó. Escriure no és senzill. Cada vegada menys. Escriure no és posar-te a pixar i suposar, pretensió elemental, que pixes or. Escriure ha de suposar una pretensió diferent i desmesurada, ha de ser voler edificar una catedral, feina plena d'infinits problemes que no és segur si sabràs resoldre".
dimecres, 30 de gener del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)